Plus Ultra


Obra:Poesia, 2 (p. 492)
Municipi:Vic
Comarca:Osona

Aquest monument situat al campus de la Torre dels Frares i instal·lat l'any 2002 arran de la commemoració dels cent anys de la mort del poeta, és obra d'Andreu Alfaro. Al peu, si pot ser mirant enlaire la considerable alçada del monument, és oportú lligar-hi la lectura del poema "Plus ultra" de Verdaguer en el qual fa una sèrie de consideracions corprenedores sobre la immensitat de l'univers.

El poeta mira la immensitat de l'espai on veu una estrella que hi brilla amb intensitat especial, de manera que la compara a una espiga perduda en el camp del cel i a una cuca de llum (lluerna) que il·lumina el racó més fosc de l'univers (afrau).Se li adreça dient que és la joia (gemma) més bonica del mar del cel (la mar cerúlea), la flor més esplèndida del jardí (verger) més alt i li demana si és la darrera del cosmos. L'estrella li contesta que no n'és pas l'última, sinó una llanterna que emmarca la porta d'entrada i no pas el límit (frontera).Insisteix, encara, en remarcar que allò que es pensava que era un final és l'inici de l'univers infinit en el qual tot acaba i comença en els llocs més insospitats, més impensats, perquè la immensitat no té barreres.I conclou, dient que allà on el poeta veu el desert i el no-res, és a dir, la negritud de l'espai, hi formiguegen milions (eixams) d'estrelles, constel·lacions, galàxies...(són los mons). I, tot plegat, és la pols (polsinera) que Déu (Jehovà) alça mentre trepitja amb els seus metafòrics peus el cel (mar) de l'espai

testing image

Plus Ultra

Estello fai-te clara car cerque moun camin.

Allà dellà de l'espai
he vist somriure una estrella
perduda en lo camp del cel
com espiga en temps de sega,
com al pregon de l'afrau
una efímera lluerna.
-Estrelleta -jo li he dit-,
de la mar cerúlea gemma,
de les flors de l'alt verger
series tu la darrera?
-No só la darrera, no,
no só més que una llanterna
de la porta del jardí
que creies tu la frontera.
És sols lo començament,
lo que prenies per terme.
L'univers és infinit,
pertot acaba i comença,
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
i aon tu veus lo desert
eixams de mons formiguegen.
Dels camins de l'infinit
són los mons la polsinera,
que puja i baixa a sos peus
quan Jehovà s'hi passeja.