Ningú me donà a casa López...


Obra:Prosa (p. 282-283)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Ningú me donà a casa López lo càrrec d'almoiner, ni tal vegada jo l'hauria acceptat, no per por de disgustos que m'hi esperaven i preveia, sinó perquè no em regoneixia amb lo do de la paciència, temps, incansabilitat i demés dons i virtuts que necessita un veritable almoiner. Don Claudi sentint-se faltat de forces i delit, i més aqueferat de lo que convenia, començà per encarregar-me les famílies que ell socorria mensualment, que no passarien de vint-i-cinc. Des d'aquell moment me vegí assaltat pertot arreu de pobres i necessitats, a casa, en lo carrer, en lo confessionari, per cartes i recomanacions, i la llista anà creixent fins a tres-centes famílies. Presentant-se cada dia necessitats noves i convenint a la justícia i a la caritat tenir a la vista les antigues, i ma salut, que no era allavors bona com ara, no deixant-me anar, venir i córrer com calia, demaní un auxiliar, que se'm concedí. Tres cirineus tinguí l'un darrera l'altre, i els dos primers se cansaren d'ajudar-me a portar la creu, no per lo feixuc de la càrrega, sinó per les amargors que s'hi passaven. Com la caritat és una virtut tan alta, Déu nostre Senyor espera a premiar en l'altra vida als qui l'exerciten i a qui en la terra se complau en enviar-los sofriments, injúries i oprobis. Jo, per altra part, ne seria mereixedor, puix pecador i miserable só, i no estaria gaire o tal vegada mai a l'altura que la divina caritat demana. De tota manera me'n començaren a venir, al principi, de petites; després, de més grosses. No valent-s'ho de contar-les totes, una me'n vingué, fa tres anys, que em féu conèixer que anava a caure, si ja no havia caigut, de l'escambell.

 

Los marquesos anaven acurçant les estades a Barcelona i allargant les de Madrid, a on s'anaven arrelant cada dia més. Jo escrivia amb gran franquesa a un i altre. Voldria ara estar a prop de mos papers per insertar la còpia que guardo d'una carta que escriguí a la marquesa fent-li un quadro poètic de l'hermosa missió que ella podia complir donant-se a la vida de la caritat, en quant fos compatible amb sa posició. Li feia una pintura de la trista situació de les classes pobres, tan enganyades pels sembradors del mal com agraïdes a qui els fa bé. Li feia veure les males herbes de l'anarquia i del socialisme, que anaven brotant, estenent-se cada dia com taca d'oli, amenaçant cobrir-ho tot abans de gaire i esterilitzar lo camp dels pobres amb les ruïnes dels palaus dels rics. "Vostè, que és jove i activa —li deia—, trobaria en això lo treball més digne de sa joventut i de sa activitat. Tal vegada Déu no li dóna fills perquè faça de mare a algun orfe i desemparat que s'està morint de misèria. Tal vegada amb lo nom de mare li podria donar lo de salvadora de la seva ànima i de les ànimes de sos pares, i com no hi ha millor predicador que el bon exemple, lo de vostè sens dubte despertaria en algunes amigues i conegudes seves lo desig de seguir-la i d'allistar-se a tan simpàtica bandera. I ¡qui sap lo bé de què vostè podria ser causa en lo món!"

 

Pocs dies després d'escriure aqueixa carta que, a no ser ben rebuda com a consell, podia acceptar-se com a fantasia digna d'un poeta-sacerdot, m'escometé lo Pare Governa, dient-me: ¿Com és que vostè aconsella a la marquesa de Comillas que se separe del seu marit? —. Jo l'hi neguí en rodó, dient-li que mai semblant idea m'havia passat pel cap; mes ja aquella mala espècie havia corregut per Barcelona. Què havia succeït? Sens dubte s'havia malentesa a aquella noble senyora i s'havia posat alguna espina en lo ram de flors que jo li havia enviat. La corda s'era trencada per la part més flaca i ja no tenia adob. Algú a qui jo feia nosa temps havia en la casa, havia aprofitada aquella conjuntura per falta d'altra millor. Lo cert és que, des d'aquell dia, me vegí empènyer per una mà invisible cap a la porta.