Tenia setze o disset anys...


Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Tenia setze o disset anys. Era la primera vegada que sortia de Mallorca. Dues ties joves, la germana, el cosí i jo. ¡Quina meravella, aquella Rambla plena de gent i de llum a tothora, al costat del nostre poble somort! Als vespres, cansats de descobrir la ciutat, després de sopar al Túria, ens assèiem a les cadires de Canaletes a veure passar la gent. ¿Hi són, encara, les cadires? ¿S'ha de pagar per seure-hi? Nosaltres pagàvem religiosament cinc cadires cada nit, fins que a la quarta nit l'amo dels bitllets només ens en va cobrar quatre perquè la meva germana, que llavors només tenia vuit anys, es passava tot el temps marranejant perquè s'avorria, tenia son i volia anar a dormir, o senzillament ens feia la punyeta, i nosaltres, ens l'assèiem damunt perquè volíem gaudir de l'espectacle. Cada nit el mateix, cada nit canviant, com la mar.

Una nit, un senyor vellet —ara pens que potser no ho era tant, però als meus setze anys m'ho va semblar—, amb vestit fosc i corbata de llacet —i érem a finals de juliol—, va voler casar-se amb la tia Margalida. S'havia encaparrat en que era viuda —pobra senyora, tan jove i tan manca, deia l'home—, i com que ell s'havia quedat sense mare feia poc temps, s'oferia en matrimoni a la tia i oferia el seu pis a tota la seva família. Fins i tot li va donar la seva targeta —que s'ha perduda, com jo he perdut la tia Margalida, fa uns anys, morta d'una malaltia estranya. De nit, però, mai no vam gosar anar més avall de l'església de Betlem. El meu cosí era massa jove per protegir quatre dones d'allò que ens havien dit que era la part baixa de la Rambla —un cau de pecat— a aquelles hores. De dia sí, que ens hi passejàrem. A veure les flors, i el monument a Colom —aleshores tan brut que gairebé ni es veia—, i la Boqueria. No record el monument a Pitarra, però en general vàrem trobar que a la ciutat hi havia moltes escultures, com pertocava. També record que un dia vàrem entrar al mercat: la meva germana volia menjar trempó. I totes les tomàtigues que vèiem eren verdes. Vàrem demanar a una placera si en tenia de madures. «Ben madures», deia la tia Francisca, «les volem per trempar». L'expressió de la placera em va quedar gravada per sempre: estupor als seus ulls pintats de blau, els llavis vermells en forma d'o i una mà damunt la pitrera blanca del davantal.