L'estona passava de pressa...


Obra:No em dic Laura (p. 140-141)
Municipi:Vic
Comarca:Osona

testing image


L'estona passava de pressa, fins que el vespre s'insinuava i les fulles d'albes i de roures semblaven acotxar la tarda; tots tornàvem, cansats i feliços, cap al vell carrer de la Riera, amb les cames esgarrinxades i la frescor de l'aigua al paladar. Eren els anys de la postguerra, cap al 1942. Jo acabava de fer dotze anys, tenia els cabells negres i arrissats, les dents mal posades i una extremada ingenuïtat. Ja escrivia versos i sentia l'atracció dels llocs apartats i emboscats, on em semblava que podia habitar alguna mena de misteri. La casa Fontcuberta, on vivíem, molt gran i plena de racons i d'escales, m'hi ajudava, així com les pintures de colors esvaïts pels anys i la guerra, que el Vigatà havia pintat a les altes parets de les sales: encara s'hi reconeixien escenes dels vells mites -els cavalls del sol amb l'inexpert guia que intentava tornar-los al camí, el suïcidi de l'amant davant del cos mort de l'estimada.