L'Hotel Internacional és just davant del Liceu...


Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

L'Hotel Internacional és just davant del Liceu. Fa uns lustres, com a mínim un onze de setembre li van cremar la bandera espanyola que s'entestava a mantenir al pal, tot i que si més no la prudència i el sentit comú aconsellaven guardar-la al rebost, almenys aquell dia. Al balcó, tot de gent que té a veure amb aquest llibre: Agustí Carbonell, Jaume Fuster, Màrius Serra, Josep M. Espinàs, Isabel Martí, Joan Barril... Al bar, britànics amb samarreta, jugant a escacs, amb les mateixes pintes que gasten a Lloret o a S'Arenal. Aquests treballen construint l'hotel Arts. El televisor és encès però ningú no el mira. Hi ha sintonitzada TVE l. Hi passen una pel·lícula argentina: El profesor patagónico. Segons el diari, «en un tren que porta a Esquel, a la llunyana Patagònia, coincideixen un professor d'història, una mestra d'escola que és a punt de fer la primera feina i un cantant pop amb una aventura, que serà la primera decepció». Al menjador que hi ha al costat del bar, totes les taules són parades per l'esmorzar. Des del balcó, més enllà de la vorera central, el Liceu, i aquests fanals que hi tenen, a la façana, encesos. Quin orgull ser, com a contribuent, un dels que paga els milers de milions de dèficit d'aquest teatret que només visiten vuit mil persones l'any. Davant del Liceu hi ha les escales de l'estació del metro que pren el nom del teatre. Hi ha dues boques, una que acull els viatgers que van en direcció Montbau i l'altra els que van cap a la Zona Universitària. Són les mateixes boques que jo feia servir, de nen, per venir a veure les putes del Barri Xino. Hi venia als dotze anys. Encara que ara a molts els pugui semblar inconcebible, per un nen de pis, de Sants i introvertit, "anar a Barcelona" era una aventura. Hi anava amb por. La por la notava perquè un cargolí em destrossava l'estómac. Me'l destrossava sobretot quan s'obrien les portes del metro i començava a pujar les escales cap a la Rambla, aquesta mateixa Rambla que ara observo des del balcó de l'habitació 214. I ¿per què la por? Perquè mentre pujava les escales estava convençut que tothom s'adonava, que tothom llegia a la cara d'aquell noi de dotze anys el motiu pel qual baixava a l'estació del Liceu.