Jo no trobava cap carrer que m'agradés tant com el nostre...
A l'antiga casa Can Fontcoberta, situada al carrer de la Riera número 25, propietat de Miquel Foncoberta Morgades que, pels volts de 1780, va fer decorar sales nobles amb pintures del Vigatà, hi va néixer i viure l'escriptora Maria Àngels Anglada (Vic, 1930-Figueres, 1999). Ocupaven la part davantera de la planta noble perquè el pare de l'escriptora feia de procurador de la família Bassols, nova propietària del casal. En l'interior de l'entrada o bé en les sales de la planta noble, que avui ocupa un restaurant, podem llegir el poema que emmarca les dues planes que van presidir la seva vida i dos fragments de No em dic Laura, novel·la que recrea records d'infantesa i amb el títol de la qual va voler remarcar que la seva història no tenia res a veure amb la de la mítica Laura a la ciutat dels sants.
Jo no trobava cap carrer que m'agradés tant com el nostre, llevat potser dels que s'enfilaven pels voltants del campanar de la Catedral: la plaça de Malla, la baixada de l'Eraime, on creixia verdet i molsa i herbes minúscules entre l'empedrat i on hi havia petites places ocultes amb les cases com arrecerades darrera jardins o entrades fosques. Però de tots aquests, jo no en coneixia la gent. Al carrer de la Riera, en canvi, com en un poble, sabia ja qui era tothom: el senyor Pietx, de la Impremta Balmesiana, pausat i de cara afable, que cada dia de Déu sortia amb un amic i un càntir a cercar aigua cap a la font dels Frares, a la finca de Plantalamor -planta l'amor-, a mitja hora de la ciutat... El llauner Pasqués, alt i molts anys conco, a l'altre costat, que tenia un taller fosc sota mateix de casa nostra, obrint-se a un celobert humit i verd; en Sarreta, que sabia fer figures de pessebre i dissecar bestioles: al seu aparador convivien els pastors i els xais de fang amb les pobres guilles i els esquirols de fixos ulls inútils de vidre; les dues germanes de ca les Herbes, una botiga de vetes-i-fils, sempre vestides de color negre, fadrines púdiques i serioses, l'una alta, l'altra menuda... L'oculista Sadurní, que vivia en una casa renaixentista molt bella, i aleshores mig enrunada pels bombardeigs, regalava les ulleres als clients pobres i es tancava en els seus pensaments com un cargol en la seva closca. Un dia la mare m'hi va portar perquè em curés una afecció als ulls, i em va dir, amb un sentit de l'humor que no vaig saber apreuar:
-Farem allò que diu la Bíblia: «Si el teu ull t'amoïna, arrenca'l i llença'l ben lluny de tu»...
Moltes altres figures es drecen, com en un retaule vivent, davant de la memòria ja massa adulta. Però la principal atracció per als infants del carrer era, innegablement, la botiga de la xocolata Arumí, amb taulells llarguíssims, damunt el marbre dels quals brillaven com pedres precioses, en grans pots de vidre, els caramulls de caramels àcids, les ametlles i avellanes torrades, els anissos, les ametlles blanques i rosades de bateig, i més endavant els bombons i la xocolata, que servien, si mai se'n podia haver, amables dependents amb bates groguenques.
