L'Ateneu estava aleshores a la plaça del Teatre...


Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

L'Ateneu estava aleshores a la plaça del Teatre i ocupava una part de l'edifici del Teatre Principal i un altra part de la construcció veïna constituïda, gairebé tota ella, per cases de dispeses en què acostumaven a instal·lar-se els actors i les actrius que treballaven al vell teatre de la Santa Creu.

S'hi entrava per una escala vulgar que no tenia altra decoració que les vitrines d'un fotògraf, on moltes vegades es veien retratats els personatges de més prestigi que treballaven a l'escenari del teatre veí. Aquella vitrina i els cistells d'ostres d'una bona dona —que les venia al preu irrisori de sis rals la dotzena— eren tot l'ornament que aquella entrada podia oferir. No era molt millor el decorat de les sales de dalt, però el que era interessant, en elles, eren els homes que hi concorrien.

Tot el que representava quelcom, dintre de la intel·lectualitat barcelonina, freqüentava el vell Ateneu i habitava aquelles sales bon xic atrotinades, i feia oblidar els esquinços del "tapete" verd de les taules de re­vistes i àdhuc els dels "pupitres" de treball, i els forats de les butaques de "rejilla", i les molles agressives de les otomanes que proclamaven llur existència amb relleus i dureses insospitades, i fins els escrostonats de les estàtues de guix de la Rotonda.

Els ateneistes estaven molt gelosos d'aquella Roton­da amb les seves columnes, i les seves escultures, i les seves otomanes, i les seves butaques vermelles i els imponents cortinatges de vellut carmesí que penjaven dels intercolumnis i esmortien el soroll de l'esclat de les discussions de les penyes que tenien llur estatge en aquella sala acollidora.

Ah! si no hagués estat per aquelles polèmiques, la sala hauria semblat un temple, un temple profà si voleu, però al capdavall un temple... del qual haurien fugit tots els sants.

Val a dir que, de sants, ja n'hi havien; no tan sols amb sotana — Mossèn Verdaguer, el canonge-poeta Doctor Collell, el mateix Pare Rupert...—sinó també sense: Don Delfí Donadiu, Don Gaietà Pareja, Don Josep Estanyol i Colom, el conegut catedràtic de Dret Canònic que explicava molt poc dret, però sabia més història de l'Església que ningú.

La forma circular de la sala li donava no solament dignitat, no solament majestat, sinó el que és més di­fícil, veritable intimitat. Per això en les seves "penyes" famoses tothom se sentia a casa i hom parlava, discutia i comentava com si es trobés completament isolat, sense preocupar-se que, a banda i banda, hom comentava i discutia i enraonava amb la mateixa absoluta indiferència del veïnat.

La vida de l'Ateneu es desenvolupava no sols en la Rotonda, on es reunien les "penyes" i hi prenien cafè els qui hi participaven, i s'hi celebraven les sessions solemnes, i les conferències de gran envergadura, i les lectures dels poetes cèlebres, i els concerts qualificats, sinó a les sales de la biblioteca i del billar, a les de tresillo i àdhuc a la d'esgrima, sense oblidar la sala de descans del Principal que es comunicava directament amb l'Ateneu i era el refugi on cercaven sopluig els qui volien fruir d'una autèntica independència i tranquil·litat. Vells sofàs desballestats d'aquella immensa sala: quants i quants de sonets i de poemes i d'articles i de peces de teatre devien portar escoltades amb llur paciència imposada de presidiari condemnat a treballs forcats!...