testing image

Ignasi Iglésias era allí, damunt el túmul. Els ulls ja no contemplarien més els infants i els vells... La veu dolça, d'un tremolor indefinible, s'hauria fos per sempre. El cor, el gran cor, de l'Iglésias, ja no el faria bategar mai més l'anhel insaciable de justícia... Era allí, sense vida ja! Però tenia la cara molt serena, amb la barba una mica alçada i la mà dreta acaronant la mortalla gloriosa. Guaitant-lo, hom se sentia envaït d'una sensació sobrehumana de placidesa.

Per davant d'ell desfilava la gent: homes, dones i molts infants. Desfilaven en silenci: els uns tot pregant, els altres bo i tirant-li flors; i eixien al carrer de puntetes —si semblava que dormia!— a espargir per la ciutat llur emoció pregona... Tot d'una, entre tants que passaven, una dona va guanyar-nos amb gran força l'atenció: era alta, eixuta de carns, amb els cabells cendrosos... D'antuvi, esguardà Iglésias desoladament; després, va anar-li amorosint una viva tendresa i, arravatada, besa la mà erta, exhaurida. Unes llàgrimes hi van lluir, com una rosada dolorosa sobre una flor...

Aquella bona dona desaparegué ràpidament. Però un nimbe meravellós ja la seguiria arreu, perquè era l'ànima de tot un poble que havia plorat a través del sentiment puríssim d'una obscura visitant.