testing image

Oda infinita

 

Tinc una oda començada

que no puc acabar mai;

dia i nit me l'ha dictada

tot quant canta en la ventada,

tot quant brilla per l'espai.

 

Va entonar-la ma infantesa

entre ensomnis d'amor pur;

decaiguda i mig malmesa,

joventut me l'ha represa

amb compàs molt més segur.

 

De seguida, amb veu més forta,

m'han sigut dictats nous cants;

pro, cada any que el temps s'emporta,

veig una altra esparsa morta

i perduts els consonants.

 

Ja no sé com començava

ni sé com acabarà,

perquè tinc la pensa esclava

d'una força que s'esbrava ,

o dictant-me-la sens parar.

 

I aixís sempre, a la ventura,

sens saber si lliga o no,

va enllaçant la mà insegura

crits de goig, planys d'amargura,

himnes d'alta adoració.

 

Sols desitjo, per ma glòria,

que si algú aquesta oda sap,

al moment en què jo mòria,

me la diga de memòria

mot per mot, de cap a cap.

 

Me la diga a cau d'orella

esbrinant-me, fil per fil,

de la ignota meravella

que a la vida ens aparella

el teixit ferm i subtil.

 

I sabré si en lo que penses

—¡oh poeta extasiat!—

hi ha un ressò de les cadences

de l'aucell d'ales immenses

que nia en l'eternitat.