La senyora Rosa viu...


Obra:L'any de la plaga (p. 27-28)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

La senyora Rosa viu en una caseta baixa del carrer del Pintor Alsamora, darrere del cementiri. Quan vaig començar a treballar al SAD i l'anava a visitar em rebia sempre al jardinet de l'entrada, amb una rosa que tallava expressament per a mi, i em feia dos petonassos a les galtes que ressonaven pels nínxols més allunyats. Era l'època que els ionquis del barri anaven a picar-se al costat del mur de la necròpolis com els elefants que ja veuen que l'han de dinyar i busquen un lloc on deixar-se caure. La senyora Rosa escombrava cada matí les xeringues que trobava davant de casa, i el seu marit l'esbroncava i li deia que això era cosa de l'ajuntament. Passa'ls el parte, em requeria l'Eliodor, i jo ho esmentava a serveis socials i aquests em deien que ja, que n'eren conscients, però que el col·lapse era tan gros que no hi podien fer res, i que si la senyora Rosa es punxava, aleshores ja rumiarien alguna cosa, però que estaven lligats de mans. Lligats de mans és una de les expressions que més es fan servir a l'Administració Pública, i que normalment serveix com a eufemisme per no haver de dir que no hi ha prou diners o que les directrius políti-ques del moment són molt diferents. Ara que la majoria d'heroïnòmans del barri ja són morts, la senyora Rosa ja no escombra la casa ni cuida el jardí, i s'han anat marcint, al mateix ritme, les flors, seques i marronoses sota un sol inclement. S'ha fet gran de cop, com si hagués decidit, en llevar-se, que havia esgotat les energies i que entrava de ple en el darrer compte enrere. El senyor Eliodor sempre ha estat de molta ajuda, perquè és el més fort de la parella i em fa cas quan li dono indicacions sobre com afrontar la nova situació. Però tot i així li costa d'entendre que la seva dona, sense estar malalta, ja no és la d'abans.