Els uns deien que això de les criatures...


Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Els uns deien que això de les criatures abandonades no era gens estrany tot i que mai no n'havien vistes, però havien sentit a dir que les deixaven damunt d'un graó d'església, mai al peu d'un reixat. D'altres deien que les deixaven al torn: que la monja que les prenia no veia la mare que les deixava, i es van esgarrifar perquè el vigilant els va dir que si s'havia adonat de mi era perquè un gos negre m'estava olorant. Em van despullar ben despullada i van mirar que no tingués cap senyal de dents enlloc, i em van mirar i remirar perquè allà on m'havien deixat hi havia quedat una taca fosca. Una veïna, la senyora Rius, els va dir que devia ser una taca de sang, que potser la meva mare, quan m'havia deixat, es dessagnava, i la senyora de la casa, que es deia Magdalena, diu que deia que no podia ser, perquè si s'hagués dessagnat haurien trobat taques de sang carrer amunt o carrer avall i aquella taca era una i sola. Deien que el més estrany de tot era que quan em van agafar a coll vaig riure i que una criatura riallera no podia ser que tingués els pares dolents, que més aviat jo era un cas d'amor o de misèria, pecat de joventut, i una veïna que al cap de poc temps va morir em va agafar un peu, m'hi va fer un petó, i va dir: pobreta.

Aleshores es van posar a rumiar els mesos que jo devia tenir. El marit d'una veïna els va dir que no se'm podien quedar, que m'havien de declarar a la policia. El van fer callar dient-li que això ja vindria després, que el primer de tot era saber el temps que jo tenia. Uns deien que potser quatre mesos, altres que només dos; un va dir que li semblava que en tenia cinc, i a l'últim van quedar que potser tres mesos i em van treure el paper que duia clavat al pit amb una agulla imperdible. Era un tros de paper estripat de qualsevol manera i al damunt hi havia un nom escrit amb llapis, Cecília Ce. Deien que la lletra es veia que era escrita per una persona que no en sabia gaire, però el senyor, que es fixava en tot, els va fer adonar que Cecília estava més ben escrit que no pas Ce. I això volia dir que la persona que havia escrit el meu nom no l'havia pogut acabar d'escriure perquè es veu que quan escrivia Ce la mà li tremolava, que ho havia escrit plorant. I, per respecte, en el registre em van posar tal com anava escrit: Cecília Ce.