El jardiner va entrar a la meva cambra...


Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

El jardiner va entrar a la meva cambra i d'antuvi no el vaig conèixer, de tan pàl·lid que estava. La basarda li feia fer el que ens fa fer quan ens domina, i rebregava la gor­ra amb els dits i s'eixugava la suor amb les mànigues de la camisa.

— És horrible, senyor! —digué—. El que m'ha passat avui no m'havia passat mai...

Jo encara estava ensonyat i em va costar una mica de recobrar el meu posat habitual.

— A veure, a veure. Què passa?

— Cavant el jardí he trobat una mà. De bon matí, allò era difícil d'entendre. Vaig pregun­tar:

— Una mà? Una mà de què?

— Una mà esquerra!

Ho va dir en un to que deixava entendre que l'afer era greu de veres. Qualsevol cosa que hom hagués trobat en el meu jardí, fora d'una mà, m'hauria deixat alè per a encertar paraules justes i disposar el que s'escaigués. Però una mà humana...

— On és? Porteu-me-la!

La portaren agafada amb uns molls de cuina i els vaig manar que la deixessin damunt d'una taula. Vaig saltar del llit de bursada.

Era una mà fresca, tallada de poc, i sense cap mena de dubte pertanyent a un home. Un dels dits era decorat amb un bon anell d'or.                    ;.

— On l'heu trobada?

— Sota els clavells de les Índies, embolicada en un paper de diari.

"La mà, rai —vaig pensar. El que em preocupa és la resta."

— I no heu trobat res més? Cap tros de "cap cosa" que pogués fer joc amb això"?

Em digueren que no.

Si jo hagués estat un pobre qualsevol, carregat de maldecaps, és molt possible que hauria llençat la mà al pot de les deixes i que no me n'hauria preocupat mai més. Però vet aquí que aleshores tenia la mà tallada damunt de la meva taula i que la gent esperava amb ànsia la meva decisió; si hom hagués trobat diverses peces pertanyents a un cos humà, la cosa normal hauria estat avisar la policia; però amb una sola mà a les mans jo no m'atrevia a presentar-m'hi. Preveia que els detectius s'entestarien a trobar la resta i que no pararien fins a haver remogut tot el jardí i el parament de casa meva.

Per no allargar-ho més, vaig fer el següent discurs al meu servei:

"Benvolguts criats: el trastorn ha trucat avui a les por­tes de casa nostra. Ens trobem amb una mà que no pertany a ningú de nosaltres i que no sabem d'on ve. Si haguéssim descobert un cos sencer, fent el que es fa en aquests casos, hauríem quedat com uns homes; però, d'això d'ara, no en coneixem precedents, i el de dalt ha anat a baix. El fet de tractar-se d'una mà sola, sense cap indici que ens permeti de suposar que algú ha perdut, a més de la mà, la vida, vol dir versemblantment que algú ha perdut la mà i no res més que la mà. És veritat que una mà no es perd així com així, però també és veritat que es pot perdre de moltes maneres, i, en això, nosaltres no ens hi podem ficar.

"Què podem fer? Avisar la policia? ¡Mai de la vida!

La policia furgarà pels racons cercant el que no hi ha i farà que ens sentim forasters a casa nostra. No. Els fets ens indiquen el camí que hem de seguir. La pèrdua, per aquell que l'hagi soferta, és considerable i tan recent, que a hores d'ara deu estar ben amoïnat. Esbrinem qui és, busquem-lo i l'ajudarem cristianament. Vet-ho aquí."

Vaig fer comprar una gerra de vidre per tal de guardar la mà en alcohol i, tan aviat com l'humor m'ho va permetre, vaig fer enganxar un avís redactat així: "Algú ha perdut una cosa molt important en un jardí de casa bona. El qui acrediti d'ésser-ne propietari, que es presenti en bona forma i li serà donada satisfacció."