testing image

El bruel de Castelló II

I el mussol emigrant, d'ulls rodons i savis, que al vespre ho veuen tot, des del forat que hi havia a la soca d'un salze reforçava la cançó del martinet de nit:

 

Escolta martinet,

encara és un secret

la teva trampa innoble;

el blat tornar al graner

fidel i dreturer

al comte i al teu poble.

 

Però el ric-home, enrabiat com una ceba, els va respondre:

 

Ocells, calleu,

si no voleu

que irat us llenci

un dard funest

que us digui llest

mort i silenci.

 

Aleshores els ocells van emmudir i l'avar home de paratge continuà caminant ran dels aiguamolls. però com que s'havia torbat tant per carregar molts i molts sacs de blat, se li va fer de nit quan encara li faltava molta estona per arribar al mar.

Els aiguamolls s'han de conèixer molt bé i ell no en sabia prou. les plantes amb les ombres de la nit agafaven formes estranyes, i el ric-home es perdia entre les mates de joncs, els tamarius i les plantes que es fan als aiguamoixos i que la gent del país en diu sulsures o salicòrnies.

Però què li passa ara? No pot tirar endavant! La carreta s'enfonsa cada vegada més. Maldant per desencallar-la li passen les hores, i ja la primera llum s'entrelluca en el cel.

Ja no es veu la carreta, ni els sacs, ni els bous, ni el ric-home avariciós! Però altra vegada els ocells, que ho han vist tot, ens ho fan saber:

 

Adéu, home de paratge

que guardaves el teu blat

per dur-lo lluny de la terra

on tothom passa fam.

 

En va la nau t'esperava,

veles blanques sobre el mar;

ben al fons de la llacuna,

tu i els bous, coberts de fang.

 

Els bous encara bruelen

innocents ells, tu malvat;

aiguamolls us enterraven,

mòbil llosa sepulcral.

 

Entre joncs i salicòrnies

ran de saules i canyars

quants secrets l'aigua

ens contava

només

als ocells

alats!

 

I des d'aquella nit, de tant en tant, un clam fondo com un bruel s'alça de les aigües manses i com adormides dels estanys de Castelló d'Empúries; molts pagesos, pastors i caminants l'han sentit; els ocells també l'escolten, però no els fa por, i ells n'han contat la història als poetes.

Ara també vosaltres coneixeu el misteri del bruel; podeu anar sense temor a passejar vora els aiguamolls de l'Empordà, allà on els camallargues fan el niu entre les menudes flors blanques dels ranuncles, on, de vegades, els flamencs o àlics roigs s'aturen a reposar i on s'amaguen els ànecs collverds.

I aquí s'acaba la història que em va contar el petit blavet; però valdrà més que s'acabi amb una cançó que ens deixi un gust d'alegria:

 

Diem ben fort: que el bruel no ens fa por,

ja coneixem d'on ve el brogit potent.

Cap mal tresar no hi volem amagar

tranquils vindrem ran de l'estany d'argent.

 

Petits blavets, gavines i flamencs,

per sempre més us tindrem per amics

no farem mal als vostres nius ocults,

respectarem aquests estanys florits.

 

Els aiguamolls s'adormen en la nit

quan el mar blau comença a comptar estels.

La vida hi neix entre l'aigua i els joncs,

la vida hi riu més forta que el bruel.