Però la rufa s'ha estès...


Obra:Proses bàrbares (p. 851)
Comarca:Alt Empordà

testing image

Però la rufa s'ha estès; el núvol de Requesens ja no és sol; a la cresta de la Mare de Déu del Mont i al llarg del Pirineu en morregen d'altres. Són núvols apilotats i flonjos que clapegen d'ombres les vessants de les muntanyes i se'n volen cel amunt com un ramat dispers a cops de fona. Alguns s'esfilagarsen desfets per la mateixa força invisible que se'ls emmena. I heus aquí que de sobte noteu quelcom insòlit. No és res encara. Tal volta una polseguera al lluny, a l'indret de Figueres; potser una ratlla d'escuma sobre el mar o una estranya desorientació en el vol de les gavines; qui sap si l'aleteig d'una vela vora el sorral, vela que és plegada amb precipitació mentre el llagut avança a força de rems; i els bous, en una closa, aixequen la testa i ensumen de cara al nord, vibrant a intervals les orelles entre la cornamenta, un poc astorats per quelcom que s'apropa i ells pressenten.

Llavors vosaltres pareu esment que les saules branden, que els joncs belluguegen, que en els cimals de les figueres seques les garses oscil·len amb la cua enlaire i que arran dels marges s'arremolinen les aloses.

Una falconada brusca us empeny de traïdor. Bufa la primera ratxa tramuntanal a les vostres orelles, freda com neu i penetrant com agulles.

De seguida en llunyanança totes les coses prenen un aspecte mustinat: empal·lideixen, s'oculten o es destaquen en l'encortinada de polseguera que torna a aixecar-se al llarg de les carreteres, allà baix, en el límit de la plana.

Alhora la mar, sense una vela, es cobreix de bromera i ronca foscament; les aigües embassades, que abans lluïen com espills, s'entelen d'un glauc intransparent, brut i sinistre, i els bous, prop de les cledes, es reviren d'esquena a l'oratge. Els veureu amb el llom estarrufat pasturant les herbes marines que sota el morro es remouen a batzegades intermitents.