I l'hora de l'aguait arriba...


Obra:Els herois (p. 853)
Comarca:Alt Empordà

testing image

I l'hora de l'aguait arriba així entre indecisions, temptatives i incidents.

Amagats en l'emmatissat de joncs al mig d'una bellugadissa de pues marejadora; sentint els patacs del vent i de les ones, veieu com es fon la llum lentament darrera les muntanyes, que a penes sobresurten de la ratlla del joncar.

És l'hora fantàstica en la qual ixen estranyes veus d'animals inconeguts d'entre les boscúries de canyes i cenissos, i percebeu el xoc d'ocells que es llancen a les aigües mentre el cor us bat d'emoció.

Els ànecs tarden a venir. De cara al mar esbrinen la violada profunditat del cel amb una atenció gairebé dolorosa.

El sorral es destaca vagament, il·luminat per la llum pàl·lida del crepuscle. En la cresta noteu com una vibració imperceptible. És una boirina carminosa que corre per l'horitzó; és l'arena que marxa. Més lluny, a l'indret d'Empúries, es veuen ja ondular petits monticles que indiquen el començament de les dunes. I vosaltres penseu, amb un cert terror admiratiu, que allò que sembla una lleu fumera a penes albiradora té la força incontrastable d'un cataclisme; que allò ensoterra pobles, vinyes i muntanyes i converteix en xorques les millors terres de regadiu.

Mentrestant el cel de la posta empal·lideix; la fosquedat va envaint la maresma i el fressejar de la ressaga retruny amb més violència.

La passada dels ànecs comença: en veieu de llunyans que creuen la lluminositat verdosa de les albes; en veieu de propers que voguen arranats al joncar, de grossos, de petits i de mitjans, a voladúries, aparellats i algun de solitari. És un espectacle de màgia contemplar-los revolar a contraclaror, amb el coll estirat, lluitant amb la tramuntana, aletejant a voltes entre els plomalls dels cenissos, que branden, s'ajeuen i es redrecen, fressejant asprament, mentre lluu un estel magnífic a cada nova impetuositat de l'huracà.

Alguns passen invisibles amb un xiular especial, altres apareixen del costat de les rompents; són petites volves negres que s'inicien com un pampalluguejar dels ulls, que creixen i es contornegen ràpidament i en trobar-se amb vosaltres s'enlairen i es fonen com dissolts en l'ombra carminosa del zenit.

N'hi ha que es llencen a les aigües amb una rapidesa que astora; ni temps no us donen d'encarar el fusell. Els salsets, sobretot, cauen com pedres entorn de vosaltres, i en va procuraríeu distingir-los en la claredat dels xopineigs entre reflexos de mates, ombres i intransparències.

En fi, durant mitja hora viviu amb els nervis tibants, exasperats, convulsos, regirant-vos neguitosos entre els joncs que us punxen, us traven i se us enreden amb els canons de l'arma.

No sentiu ni la fredor que us entumeix ni la humitat que es filtra per la sola del calçat.

Per acabar-vos d'enardir, de tant en tant un raig de foc brolla de sobte en la negror del joncar i una formidable detonació repercuteix secament sense cap ressonància. Enlloc els trets no bruelen com en les maresmes; diríeu que l'aigua de les «llaunes» és sonora i vibrant com la pell estirada d'un timbal.