A l'hora de llevar-se tindrà els ulls ensonyats...


Obra:Laura a la ciutat dels sants (p. 111-112)
Municipi:Vic
Comarca:Osona

El text comença amb dues materialitzacions de la vida de dos dels protagonistes de la novel·la. Per una banda, descriu l'hora en què Tomàs es lleva i es vesteix, sense cap interès per la tria de roba. Cosa que evidencia la diferent sensibilitat masculina de la femenina. Per altra banda, el mirall del lavabo, com si fos una persona, una dona, espia d'esquitllentes, la nuditat de l'home.

El segon paràgraf ens presenta el llevar-se de la Teresa, germana de Tomàs, soltera, que tot ho centra en l'hora màgica que podrà reveure en Pere, quan sentirà la pressió de la seva poderosa mà a la espatlla, la seva veu que la fa entrar en un desassossec i, sobretot, els llavis que deixaran l'empremta sensual al caire de la copa. Aquesta es transforma en la veritable protagonista del fragment, sola, la Teresa la pren i se l'acosta als seus. És tan fort el desig que sent per l'home que "els aplica al senyal, profundament, terriblement. Un breu cruixit sec; un bocí de vidre entre les dents; el llavi sagna." Simbòlicament, s'ha expressat el desig d'unió sexual amb en Pere.

testing image
Veu de Blanca Bach, Silvia Caballeira i Carme Codina:http://www.endrets.cat/bloc/wp-content/uploads/2012/05/456456.mp3

A l'hora de llevar-se tindrà els ulls ensonyats, estossegarà enfarcellat dins la roba de nit; se la llevarà sense fixar-se que la porta no és gaire ben tancada. I ell, l'Home, s'ofereix als esguards que li llança d'esquitllentes el mirall del lavabo. Aviat queda convertit en un senyor qualsevol, així que es vesteix aquelles robes interiors dels homes, il·lògiques, grotesques, que ells reben innocentment de mans de les dones i els les tornen sense pensar en les mirades d'elles.

Cada endemà de la Teresa és haver de tornar a veure el sol, la boira o la pluja, totes aquelles coses inútils fins al moment que en Pere arriba. Aleshores ella sent la pressió de la gran mà de l'home que se li posa a l'espatlla, com a un amic. Se n'estremeix; fins el cor sembla que vulgui aturar-se-li. I l'afalac d'aquella veu sonora, plena, afectuosa, que només diu paraules adorables!, i els llavis, que es posen amb suavitat al cantell de la copa, com si la besessin...

I avui que en Pere se n'ha anat tan d'hora, la Teresa va i recull la safata i la copa on en Pere ha begut, i en el fons de la qual reposa una breu lluna daurada del vi més antic del celler. Encara perdura el senyal de la boca al voraviu del cristall. I la Teresa, moguda per una voluntat que dormita sota la voluntat aparent, se l'acosta als llavis, els aplica al senyal, profundament, terriblement. Un breu cruixit sec; un bocí de vidre entre les dents; el llavi sagna.

Gairebé no té temps d'estranyar-se ni de penedir-se de l'acte involuntari. Sent que la Laura arriba; cal dissimular, asserenar-se.

De seguida que la dona d'en Tomàs entra, mira tot entorn amb ulls de qui busca alguna cosa.

-Estàs sola? -pregunta a la cunyada.

-Fins ara he tingut en Pere de cal Notari aquí -respon la Teresa, amb la veu restituïda a la fredor de sempre.

-Se n'ha anat? -torna a dir la Laura, amb una vehemència que fixa l'atenció de la cunyada.

-Havia de firmar no sé què m'ha dit d'un plet... Però la Teresa ja no prossegueix; s'adona que la Laura no l'escolta, que s'ha deixat caure al racó del canapè, vestida de sortir, que adreça els ulls a la flama violeta de l'estufa i que mormola imperceptiblement, defallent!

-Se n'ha anat!

La Teresa, més que sentir els mots, en percep la intenció. La mirada penetra la vaguetat de la mirada de la Laura. Sols la dona endevina la dona. Potser la similitud d'estats d'esperit aclareix a l'ànima femenina el misteri de l'ànima d'una altra dona.