El vall (fragment)


Obra:Homenatge a Queralt (p. 101-102)
Municipi:Terrassa

testing image

El vall (fragment)

El carrer de la meva primera infantesa no era un carrer, era un passeig. El de Terrassa, ombrejat de plàtans, amb un templet per als músics, on no recordo haver-hi sentit mai la «xaranga». Perquè, tot i les influències del «conde de Egara», a la capital del Vallès ens hi van estalviar la soldadesca. D'aquell templet no us en sabria pas dibuixar les formes, només en reveig el color vermellós del ferro rovellat.

Al passeig hi feien fires. No sé quantes, potser un parell. Eren fires de firetaires, de xerraires que engallofaven la gent amb l'ungüent del Panxo, de paradetes amb nines de cartó i alguna cosa més. La quitxalla dels meus dies en teníem prou amb un plumier per anar a escola i un parell de volts als «ca­ballitos».

Al Prat de Vic també hi havia plàtans, vora el riu. Hi jugàvem a futbol, també hi fèiem fira. Fira de sucre filat, de gelats a llepada i d'algun volt a la sínia, que ens pujava amunt, tan amunt com si anéssim en avió.

Ara, res de res. Van començar a Terrassa. Algú va dir que els plàtans feien molta fullaraca, molta d'ombra, i que fora. També ho van dir per al Prat de Vic. Avui, els dos espais són abarnegats d'arbres forasters, de plantetes mitja cerilla, de bancs de mal seure-hi i de claps d'herba a l'anglesa. I encara sort que no fóssim a la dèria pels escaldufots de les places dures.

Tornant al passeig de Terrassa, li dec els primers jocs rabejant-me de viure. A la tardor, el terra feia catifa de fulles se­ques; arrossegant-hi els peus, les alçava fent-les ballar sarda­na. La fulla seca del plàtan té els colors més bells del món, colors dels rierars de Grècia; la seva soca, clapada de blancs i grisos és tan viva com la pell d'un animal casolà i manyac.