Érem per l'abril de no em recorda quin any...

Érem per l'abril de no em recorda quin any. Aquella tarda no hi havia aula, com a dijous que s'esqueia. I amb l'alegria de sempre, perquè cada setmana tots esperàvem amb candeletes el dijous a la tarda, com un privilegi immens, com un parèntesi en els engorrosos estudis de cada dia; gairebé com les caravanes del desert, l'ombra refrescant del dàtil en els oasis; de seguida d'haver dinat, tots els estudiants de la meva comuna vàrem agafar la capa i el barret, i cap a fora falta gent. Érem nou, i el senyor mestre deu; més una altra colla que ens havia vingut a buscar per a anar plegats, fèiem mitja professó. Uns amb altres érem nois de tretze a quinze anys, i gairebé tots retòrics; i com aquella tarda no ens havíem de trencar la closca per a recordar cap vers d'Horaci, ja ningú no ens empetava la basa, i passàvem triomfants pels carrers de Vic ara quiets i allavores encara més, movent gresca, i dient llatinades a cada entrada on treballaven a la porta els corders escamarlats en llurs cavallets de fusta, que com ja ens coneixien no en feien cas, i tot lo més ens cridaven:-Arri a estudi, acaba cases!-Quasi bé tots amb el capot negre passat per sota el braç dret, i tirat a l'altra espatlla, i el tarot, àlies el barret, el tradicional barret d'estudiant, que era qualsevol de copa deixat per vell de son amo primitiu, i sense proporció generalment entre les seves dimensions i les del cap que coronava; el barret, doncs, tot abonyegat com era de reglament o el menys de costum, enfonsat a tapar les orelles, caigut al clatell o jugant-hi i tirant-lo en l'aire per copsar-lo o no amb les mans: tots presentàvem en conjunt un aspecte negrós típic del gremi que havia de contrastar amb les nostres cares de pa de ral: perquè tots érem xicots de pagès grossos com uns panarres, vermells com les cireres, bellugadissos com ocells, i alegres com els camps en la verdor de la primavera.Vàrem sortir pel portal de Barcelona, que dóna a migdia, i agafant a la dreta un magnífic passeig d'acàcies que feien companyia a una manyaga riera, que s'escorre tota quieta i no movent gaire fressa pel baix d'uns terraplens al peu mateix de la ciutat; i anant seguint contracorrent les aigües, vorejant les hortes de regadiu i els rengles de saules i d'oms que amb elles es nodreixen i refresquen; vàrem aturar-nos en un prat espaiós, rodejat d'espessos arbres i d'altes margenades, nomenat el prat de Sant Llorenç. És una de les perspectives més poètiques de la immensa plana de Vic; seti retirat, esbarjós i alegre, com fet exprés per a ésser l'aula de gaubança dels estudiants, la major part dels dijous de l'any. La manera de passar-hi l'estona, quasi bé sempre era la mateixa: s'havia de jugar a rescatar. Férem un pilot dels capots i barrets, es partí el camp de la batalla, i cames-ajudeu-nos per a veure d'atrapar sempre, i no ésser atrapat mai. Aquest joc té alguna cosa de bonic: l'amor propi s'hi barreja, i la cadena d'esclaus que acursen la distància de les dues fronteres com més nombrosa és, més de pressa es va augmentant, perquè està l'honra principal en arribar al camp enemic, i amb un salvo te! deslliurar als companys que han caigut presoners, ço que promou moltes estratagemes, i augmenta els perills dels atrevits llibertadors.