Krista estava dreta al meu davant...


Obra:Els escorpins (p. 208-211)
Municipi:Andratx
Comarca:Mallorca

testing image

Krista estava dreta al meu davant, contemplant-me amb expressió dura. Em vaig fer enrera, sorprès. La seva mirada va semblar empetitir-me. Es posà a caminar. La vaig agafar per un braç. La pell li cremava.

- Krista... - vaig murmurar.

No contestà. Va passar un minut llarg. I per fi parlà, amb veu àtona.

- Què desitja?

-Jo... Volia dir-li que sento molt, moltíssim, el que... que ha passat a en Miquel...

- Gràcies - articulà, freda.

En aquest moment jo era sincer, vessava sinceritat. Em vaig encendre.

- Li asseguro que ho sento! Ho sento moltíssim, Krista, ho sento de tot cor! Cregui'm! Donaria... donaria no sé què per tornar-li la vida! Cregui'm, Krista, per Déu, cregui'm!

Tremolava. Les paraules em sortien a glopades. Amb la mà li estrenyia el braç, l'hi estirava. El dolor m'omplia. Ella em mirà, amb la sorpresa dibuixada als ulls. La rigidesa de la cara se li afluixà, i en la seva mirada i en les seves paraules vaig percebre emoció, fins i tot cordialitat.

-Sí... El crec. Fa un minut li hauria..., no sé, escopit per ventura, sense comprendre que la..., que això - i assenyalà vagament cap a la tomba - està per damunt dels rancors, de les petiteses... I li sóc sincera en dir-li que oblido tot el passat. I faci-ho vostè també!... No pot imaginar-se com em consolen les seves paraules...

Una llàgrima li entela els ulls. Em posa una mà sobre un braç. Vaig mirar intensament, commogut, el seu rostre, de línies fermes, segures, la fondària dels seus ulls verds, els cabells amollats, roigs, i aquell vestit negre que li cenyia el cos... La mare... Renaixia el càlid, intens record de la imatge de la mare, també amb un vestit negre, en aquella exposició d'Amsterdam... Vaig passar una mà suaument per la cabellera de Krista.

I es va desfer en un plor infantil, tranquil, recolzant-se lleugerament en mi.

I arribaren els dimonis. Sorgiren. Els famèlics i cecs dimonis de l'orgull, supèrbia de Satan. Per les meves venes va flamejar, corregué veloçment, la sang. I em vaig sentir elevat per una alegria gegantina. Era la veu, no ja insinuant, sinó eixordadora, del triomf, de la serpent: "I sereu com déus...".

Els braços, els meus braços, van cenyir les espatlles de Krista; la vaig atreure cap a mi. I vaig sentir els seus pits contra el meu. Els meus llavis s'esclafaren, els vaig tòrcer apassionadament, damunt els seus. En separar-los, amb el regust de la seva saliva, de la seva boca, al meu paladar, vaig poder dir, feliç com mai no ho havia estat, mentre les meves mans es tancaven amb ànsia damunt la seva esquena:

- Estimada! Estimada meva! Amor meu!

D'una revolada, com un animal acorralat, es va desfer de la meva abraçada. I em va envestir, cridant enronquida, pegant-me i clavant-me les ungles a la cara.

- Porc! Canalla! És repugnant!

Vaig retrocedir, espantat, intentant cobrir-me amb les mans. Ella s'aturà, respirant sense compàs; em mirava tremolant de fúria. Jo estava encongit, glaçat.

Bufà, i altra vegada avançà cap a mi. Jo em vaig encongir encara més. La seva cama es mogué amb rapidesa, i em descarregà dues puntades de peu al genoll. La punta de les seves sabates xocà durament contra els meus ossos.

Es girà amb un moviment brusc, i amb llargs passos es dirigí a la porta.

I em vaig quedar allí, acalat, quasi abatut a terra, perduda tota sensibilitat. No sé l'estona que va passar.

 

********

 

En aixecar-me, el cementiri era desert, inundat de sol. Lentament vaig sortir. A fora, sobre la blanca pols de la carretera, tres escorpins lluitaven, alta i corba la cua, amb moviments com mecànics. Els escorpins... Les destructores bèsties de l'Apocalipsi... I vaig veure absolutament que l'únic que pot crear a l'home és la seva mateixa força. Ell mateix, amb tot el seu alè i precarietat. Ell sol, per ventura també ell i els altres. Allí, abocats a la llum i a la calor del migdia, s'envestien les tres bèsties, amb cops ràpids i precisos, secs.

Vaig partir cap a Sant Telm, amb el sol darrera, guiat per la meva ombra, tremolosa i allargassada.