Els cavalls corrien sobre les cinc de la tarda...


Obra:Els argonautes (p. 174-179)
Municipi:Andratx
Comarca:Mallorca

testing image

Els cavalls corrien sobre les cinc de la tarda, sota un sol esplendorós. Corrien pel llarg camp de rostoll sec, daurat i cruixidor, i deixaven darrera una esvalotada cua de pols. La cursa era el dia de Sant Agustí, patró de S'Arracó, el petit poble veí d'Andratx, assentat al centre d'una dolça vall. A la sortida del poble hi havia Es Cós: la dilatada marjada neta d'arbres, rodejada d'ametllerar. Les andanes s'omplien de carros en filera, curulls de gent que mirava les corregudes, a l'ombra de paraigües mul­ticolors.

Abans que no els cavalls, corrien els homes i els ases. La cursa d'homes era avorrida perquè els corredors, en­tre els terrossos i el rostoll, no podien fer gaire via i, a més, dins la immensitat d'Es Cós, semblaven insignifi­cants, comparats amb les bèsties. Aquell any hi prengue­ren part en Biel Joanó, un parent llunya d'en Lleonard Juvera; en Tomàs Sales, un forner magre; en Plata, un jovenot de mirada dura, i en Pep Ensenyat, secretari del casino local. Guanyà en Sales, que va arribar sense alè i amb els ulls atapeïts d'alegria, i fou darrer n'Ensenyat, que esclatà en un plor gallinaci.

Els ases corrien torts. Ni un seguia la línia recta. Els seus genets posaven el cos encirat i les cames estirades, que quasi els tocaven a terra. Duien una verga i donaven tronc a l'animal sense aturall. Els ases ben aviat ja mo­vien el cap, rabiosos, i anaven de costat, giraven en cua o es renegaven. I es paraven en sec, intentant de llançar a terra el muntador. Si ho aconseguien, després l'enves­tien, bramant i ensenyant les barres, intentant de mosse­gar-los. La gent dels carros s'esbotzava de riure i anima­va la cursa a crits. Només un ase o dos arribaven a la meta, que era un solc travessant el Cós.

Quan tocava el torn als cavalls, tothom ja estava su­focat de calor, regalimant una suor espessa i agra, exal­tats els nervis. Les dones es ventaven rapidíssimament, enceses de cara. Els homes xuclaven els cigars, el fum dels quals semblava cremar, amb gest de fàstic. Els gossos ja es començaven a cansar de trescar i lladrar per sota dels carros, i jeien a l'ombra, la llengua defora. Mosques grosses, negres, entabanades, s'arrapaven al bes­tiar, que movia la pell espasmòdicament. Darrera el solc de la meta, un motí d'homes, els més enfurismats, dis­cutien i esperaven la marxa de les curses. Per les bran­ques dels escanyolits ametllers, flotons d'al·lots feien equi­libris, mirant i insultant-se. A vegades es trencava un cimal i dos o tres nins queien, enmig d'una gran crida­dissa. [...]

Al capdavall del camp es preparaven els cavalls, mo­vent-se rebels, sense aconseguir posar-se ben en fila. Eren cinc. L'un, el d'en Lleonard, negrós i de pelatge abun­dant, de talla mitjana, més aviat tirant a petit. Després el de l'hort de can Mel·lero, alt i negre, de llarga crine­ra, muntat per en Mel·lero jove, un primatxol que feia de mecànic. El de l'amo en Ventura Conill era un ani­malàs marronenc i esbalandrat, que menava el seu pro­pietari, menut i cepat, lleter d'ofici. El quart era un pol­tre elegant, fi, un mira'm-i-no-em-toquis, clapat de blanc i grisenc, que havia comprat a una quadra de curses de Palma el senyor de Son Eloi, un home ric i amb ulleres d'or, que duia de genet un tipus petit i prim, amb pan­talons curts i gorreta, que ningú no havia vist mai per Andratx ni S'Arracó. Per últim, es veia la bèstia d'en Miquel Cabrit, no gaire alta i vermellosa, d'ossada gros­sa, que portava el mateix Miquel, que s'havia tret la camisa. [...]

 

Sobre els carros, a peu pla, el públic enronquia, xis­clava. Un home gras i calb es desmaiava, el cor saltirone­jant-li dins el pit. Una dona apallissava un al·lot, feta una fúria. Dos joves es bufetejaven, obstinats. Un escamot d'al·lots corria, perseguit per un municipal. Un mul dels enganxats a un carro es posà a caminar i tots els que hi havia dins caigueren. La calor pesava, ofegava.

ietari, menut i cepat, lleter d'ofici. El quart era un pol­tre elegant, fi, un mira'm-i-no-em-toquis, clapat de blanc i grisenc, que havia comprat a una quadra de curses de Palma el senyor de Son Eloi, un home ric i amb ulleres d'or, que duia de genet un tipus petit i prim, amb pan­talons curts i gorreta, que ningú no havia vist mai per Andratx ni S'Arracó. Per últim, es veia la bèstia d'en i Miquel Cabrit, no gaire alta i vermellosa, d'ossada gros­sa, que portava el mateix Miquel, que s'havia tret la camisa.[...]

Com una fletxa, travessà el solc d'arribada el cavall d'en Juvera, amb els altres dos aferrats a les seves po­tes de darrera. Esclatà un escàndol immens. Va semblar que tothom s'abocava cap on hi havia els cavalls. En un moment el Cós s'omplí de gent que corria cap a la meta. Els al·lots dels ametllers s'amollaven, com ocells morts. Un grapat d'homes s'abalançaren al cavall d'en Juvera, el baixaren a ell i li amorraven una ampolla de conyac. Van tapar el cavallet amb una manta de soldat i li aca­riciaven el cap, la gropa. L'animal estava absolutament immòbil, xop i brillant de suada, brut de terra. En Lleo­nard, aguantat per alguns amics, tremolava, esglaiada la mirada, serrades les barres. Tenia un color verd, trencat. Van passar la banda pel coll del cavallet. Destaparen l'ampolla de conyac i els que rodejaven en Juvera se la passaven els uns als altres. Les dues-centes pessetes cai­gueren en terra, un peu les trenca, un nen les collí i un altre les estripa, volent-les-hi prendre. Un home li clavà una potada al cul i agafant els quatre trossos de paper inútil en que s'havien convertit, les ficà dins una but­xaca d'en Juvera.