La rectoria era una masia repastada...


Obra:Lola i els peixos morts (p. 209-211)
Municipi:Andratx
Comarca:Mallorca

testing image

La rectoria era una masia repastada, amb un jardinet al davant: un xiprer, un baladre, un roser i cinc bombones de butà. I per allí passejava, nerviosa, Jana Plantagenet. Vaig quedar bocabadat i ella a penes em saludà, enderiada i sense importar-li un borrall que jo hi fos.

La qüestió era una altra i senzillíssima, com em precisà amb urgència el mossèn: la senyora Garganta, la de l'antic dubte adulterí, estava sempre asseguda, ja completament cega, a la sala d'entrada de la rectoria. I aleshores, em resumí Amadeu

estirant-me cap a la casa, amb la Plantagenet que s'havia tret les sabates i ens seguia lleugera i cautelosa:

- Aleshores farem com si només entréssim tu i jo, però també vindrà la Jana. I mentre ella i jo ens n'anirem a dalt a... be, ja m'entens..., doncs tu donaràs conversa a la mare. Només serà cosa de mitja horeta. Potser menys i tot.

Ja érem dins la sala, jo obria i tancava la boca sense saber què contestar ni poder ja fer-ho: la vella dama, vestida de negre amb una certa pompa, seia en una butaca de vímet. La seva cara era grossa, l'aspecte sofert. Es ventava parsimoniosa amb un vano que tenia cacatues pintades. Ens vam saludar, Garganta embullava fil. Jana queda apartada, dreta i tensa, mirant amb rancúnia la cega que destil·lava amabilitats.

Fins que de sobte l'asseguda estirà el coll, avançà el cap i va ensumar aparatosament, com un gos:

- Sento...

- Què, mare?

- Només és vostè amb el meu fill, senyor?

- Jo...

- És clar que sí, mare, ja t'ho he dit! Què penses, ara?

- No... Sentia com l'olor d'una altra persona, potser d'una dona...

«Sent olor de carn humana, ja en menjarem tota sa setmana si el dimoni no mos engana», diuen els gegants mallorquins a les rondaies. Gairebé vaig esclafir a riure o a xisclar, nerviós i destarotat. Però Garganta parlava voluble, empenyent Jana en direcció a una escala del fons de la sala:

- Per aquí defora es ple de gent, amb els coloms. Ens deuen haver fregat a mi i a aquest mil dones, mil homes, mil nens.

- Sí... - acceptava la cega, olorant encara, girant resolta el cap en totes direccions.

- Fa calor, mare. Té, una mica de colònia - afegí el fill, ruixant la vella d'un botellí que tenia al costat, damunt una tauleta, per obstruir-li així l'olfacte.

- Ai, què fas, ai! M'ofegues! - es ventava ella amb l'estol de cacatues, agitada i varada talment un animalot marí adipós i escombrat per l'onam en una platja.

La Plantagenet ja pujava l'escala, les sabates a la mà, amb el capellà darrera que li palpava una cuixa per sota el vestit. Jo estava indignat amb Jana: ni m'havia considerat com a possible aspirant a amant, aristocràtica i despectiva, quan el tabalot de Garganta, que a més era capellà, en aquest cas com si diguéssim un delinqüent, se l'havia berenada literalment en quatre dies! I allí dalt la Plantagenet s'estava eixancarrant a sota d'aquell gripau mentre la maleïda cega, empudegada de colònia, em donava conversa:

- Mallorquí, ai! «sa» cadira, «ses» mongetes, ai i quina gràcia. S'al·lot, es mirai! Quina gràcia! Pensi, però, que nosaltres a les Illes, en la dolorosa circumstància que travessàvem, amb l'Amadeuet que...