Caminaven, negres, les tres dones de can Catany...


Obra:Difunts sota els ametllers en flor (p. 174 i 177-178)
Municipi:Andratx
Comarca:Mallorca

testing image

Caminaven, negres, les tres dones de can Catany sota la blancor fosforescent dels ametllers en flor, prop ja de mitjanit, la lluna plena i groga.

La vall era un immens bassiot de calç amb la florida de febrer. Tot l'ametllerar resplendia amb la flor breu, minúsculs els pètals, fins com l'escuma. I de cop, entre aquella nuvolada immòbil i arran de terra, sorgia un arbre color de rosa, morat, com si l'ametller hagués estat encès per una malaltia fastuosa. Banyada per la lluna, era irreal i delicada, la vall, encerclada per les muntanyes atapeïdes de pins, anell fosc que feia ressaltar encara més la blanca brillantor.

En silenci i endolades, les tres dones de can Catany travessaven els plans fugint dels camins i de les cases aspergides, s'acostaven al poble. Empal·lidia l'escassa lluminositat dels fanals, la lluna grossa. En un establa un ase bramava, a qualsevol indret rebentava el llandrar d'un gos, llunyà i espaiat arribava el picaroleig d'ovelles que pasturaven. Feia serena i la brulla dels sembrats, d'un pam d'alçada, era xopa de rosada.

Van arribar a l'entrada del poble, les tres dones de can Catany, i amb un ferro rossinyol van furgar el pany d'una reixa, que a la fi aconseguiren d'obrir. Donava a un corral ample, mig hort mig jardí: rosers i planters de tomàquets, mates de geranis i branques de carbassera, un baladre vermell i magraner, una prunera i tres ametllers florits. [...]

 

Amb veu baixa, va dir la Bel: "Au, mumare. Au, Mercè." I totes tres van estendre les mans, agafaren l'apotecari, que va encongir-se, sorprès. Hi hagué un segon en què tots quatre van quedar aturats, com si fossin imatges. I de cop don Pau es revinclà per fugir i les sis mans se li clavaren, tenallant-lo. Intentà cridar i li van omplir la boca amb un drap apilotat. L'estiraren violentament, van tirar-lo en terra. Caigué sobre un planter de pèsols, sota el brancatge cotonós d'un ametller jove, esvelt.

La Bel el va ajeure d'esquena, el va subjectar pels braços i el pit. La filla li agafà les cames. El gos feia corredisses d'alegria, lladrava. La vella Joana Maria el lligà al tronc de l'ametller. Don Pau es removia, premia, desorbitada la mirada, grunyint ofegat. Movent-se amb parsimònia, mig garrotada per l'àcid úric, l'àvia Catany s'agenollà sobre l'herba mullada i amb els seus dits maldestres desféu el cinturó i descorda la bragueta de l'apotecari.

Queda suspès, aquest, i tot d'una va esperonejar, embogit. La Bel li torçà un braç i l'home féu un gest crispat, tornà a caure. I amb unes estisores grosses, esmolades, la vella Joana Maria Catany tallà amb dues estrebades els testicles de l'apotecari. Com si li haguessin aplicat un fil elèctric, tot el cos de l'home va estremir-se i es projectà enlaire, escopint les dones. Un broll de sang va irrompre enmig de les seves cames. I s'esfondrà don Pau, perduts els sentits.

S'aixecaren, les tres dones de can Catany. Van abrigar-se amb els mantons i van partir. S'anaren diluint entre la blavositat incerta, com si en lloc de caminar flotessin, bonys obscurs entre la blancúria de l'ametllerar.

Immòbil damunt el coixí de pèsols, l'home quedà inert. El gos intentava acostar-s'hi, remenant la cua. Estirava la corda. Amb les estirades, engronsava l'ametller. I a cada sacsada queien lentament grapats de flors, una pluja reposada, com de blanques papallones. Flors d'ametller florit que anaven cobrint l'home, les plantes, dins la nit gèlida de febrer.