Se n'anà també Baltasar Guillem...


Obra:El cor del senglar (p. 22-29)
Municipi:Andratx
Comarca:Mallorca

testing image

Se n'anà també Baltasar Guillem aquell altre dia dels gats a Les Cases Velles, i jo em vaig quedar mirant absort l'estàtua de Diana Caçadora, com l'he mirada avui perquè curiosament no havia pensat en ella durant anys, gairebé tots els que he passat sense acostar-me a Les Cases Velles. Estranya absència mental, per això retrobar-la m'ha sobtat. És de bronze ennegrit pel temps, però tan jovenívola!, i està encimbellada en una peanya enmig de la font al cor del jardí, la font que envia l'aigua a la bassa de l'hort per l'antiga síquia de pedra que vessa randes d'herbeta delicadíssima.

Vista la Diana de lluny, per damunt la mar de cards fossilitzats i de clavells enfollits, sembla a punt de córrer alada, l'expressió delerosa, una cama enlaire, gràcil el braç la mà del qual ja ha perdut la mitològica llança.

La font només raja un rajolí, però al safareig ciclopi sembla engreixar-s'hi una aigua tèrbola i vella, espessida per llargues barbes verdes i obscures d'una molsa ondulant, com un presagi sinistre, amb les reticulades falgueres i un esplet de canyes que hi tomben damunt, ombrívola onada vegetal, murmuri sord amb l'oratge que passa.

M'hi he acostat. I s'ha produït un sonor i multiplicat glopeig de l'aigua, com si algú ocult la remenés o hi tires pedres: era una tracalada de granotes que en veure'm s'han capbussat, s'han amagat. Mentre saltaven n'he llucat furtius els ullassos botits, fixos en mi una fracció de segon.

— Aquest granotim de nit arma un terrabastall de la punyeta, canten com si rebentessin, per ventura n'hi ha mil — ha remugat Consolí. I ha afegit: — Però així fan companyia. Malgrat que si es continuen reproduint d'aquesta manera arribaran a envestir i envair la casa. Quan rauquen pareixen més grosses i cada nit sembla que s'acostin una mica més...

Jo tenia aguda la mateixa sensació, però d'una altra manera: era com si algú hagués estat allí fa molt poc, com si estigués a punt de tornar i sorprendre'm. ¿I sorprendre'm en què i per què? No ho sabria precisar. Però les presències inexistents existeixen tant com les existents: els homes som també el que no som. Hi ha llocs on això ho palpes.

— Donat, ¿hi ha algú mes per aquí a prop?

Ha negat amb el cap:

— Fa setmanes que no ve ningú. Aquests darrers anys no ha vingut gairebé ningú. És com si Les Cases Velles ja no fossin ningú.

He rigut, no del tot tranquil:

— ¿No podria divagar per Les Cases Velles l'esperit de la Diana Caçadora?

Donat ha tornat a moure la testa, flegmàtic, sembla un indígena andí:

— L'estàtua és una estàtua. I no ho dic jo, ho diu ella mateixa: el metall, la pedra, la fosca, l'aigua, el vent, tot el que és dur per això mateix parla molt. Com els muts.

— En aquest cas per dir que no parla, que no hi és — he replicat burleta.

Però Consolí ni ha parpellejat:

— Exacte. El silenci sempre es exacte.

La Diana la va comprar un més que rebesavi de l'oncle i del pare, Baltasar Tarrida de La Bella Casa, perquè llavors Les Cases Velles eren noves i considerades belles. Les havia bastit al segle XVIII amb pesats maresos rossos el pare de Tarrida, el Capità Nofre de l'expedició espanyola contra els anglesos de Menorca, on amb tant de profit pogué saquejar diversos palaus de Ciutadella abans de també perdre-hi una cama, escapçada en rodó per una bala de bombarda.

Conten que el Capità, cama de fusta, contava:

— Bona terra la menorquina, amb tanta gernació que hi passa: aquests espanyols, els anglesos que a més son irlandesos i escocesos, els francesos de merda, els captius de la Mediterrània sencera que hi porten els corsaris de Maó... Molt personal en moviment i variat equival a diner. A Mallorca, en canvi, només som sempre els mateixos i ja en veieu el resultat: misèria i companyia.

— Però hi heu perdut la cama — li responien.

— Ecaliquà. Tot i que tampoc no em fa gaire falta, amb la fusta aquesta i un gaiato ja faig. A més, ¿quin temps puc viure encara, deu anys? Després, la cama es podriria a la tomba sense remei ni profit, mentre que ara amb el saqueig menorquí n'he tret a canvi una bona taleca d'unces d'or amb les quals he refet i fet la casa. I l'obra feta no es podreix, per poc que la conservis.

Els meus avis havien sentit contar als seus avis un gavadal d'històries de la gent nostra, o sigui que sovint ens arribaven testimonis inversemblantment directes de fets i persones de l'any de la picor. Un parent ancià i asmàtic, el fuster Bordissot, imitava amb veu trencada però amb aire de teatral convicció el raciocini transaccional del Capità Nofre. No l'havia pogut veure mai, és clar, però l'havia «sentit» a través del seu avi, el qual de nen havia vist Nofre en plena senectud.

Els dies de sol els bucs nous de La Bella Casa del Capità semblaven daurats, irradiaven, però amb els anys i les pluges la porositat del mares va anar absorbint aigua, alhora que s'hi incrustaven llavors i pols portades pel vent; en conseqüència, les façanes esdevingueren brutes, amb clapes de verdet i racons d'herbota. Fou així com La Bella Casa es convertí en l'ánim, l'apreciació i la nomenclatura populars en Les Cases Velles, les quals ara produeixen la sensació com si, fosques, massisses, es volguessin enfonsar terra endins. Enterrar.

Encara que també hi hagué el moment estel·lar de Fer la Llum. Però es tracta d'una altra història, ja hi entraré quan vingui a mà.

Baltasar Tarrida era ros com els maresos acabats de tallar i prim, segons un dibuix molt simple i de tons aigualits que ell mateix es va traçar i on escriví: «Jo. I que duri.» Penja dins la casa al replà d'una escala, costa imaginar que representà una vida.

Però la de Tarrida estigué a punt de durar poc. Havia practicat la política o l'enze per Nàpols, on el 1799 i a l'embat de la Revolució Francesa existí esvalotada durant uns quants mesos una república il·lustrada que se'n digué Partenopea, aviat sufocada pel Rei borbònic de les Dues Sicílies, beatot i toix, el qual en tornar a prendre el poder va eliminar vesànic els capitostos del confós aldarull idealista. Un d'ells, l'almirall-príncep de Caracciolo, fou detingut i portat en ple centre del joiós golf napolità, tan blau, amb el Vesuvi elevant-se impàvid i irreal a l'horitzó, i allí el van negar: el fonaven amb fitores i molta animació, el príncep empès avall i remenant desesperat cames i braços, els ulls i la gola rebentant d'aigua.

El rebesavi Tarrida navegava sovint amb una balandra de la seva propietat, la Mare de Déu de Sineu, estibada de porcs. En criava a la finca de La Bella Casa i en comprava als veïns, per anar-los a vendré a Nàpols.

Navegava el vaixell lent amb els bons vents, l'acompanyava el núvol invisible d'una puixant, vomitiva pudor de merda dels animals, tufot que, per contra, emborratxava les gavines, que a centenars resseguien el navili en bulliciosa evolució espaial. Hi havia quelcom d'estampa evangèlica, en aquelles veles desplegades, enmig de la mar sola, amb la blanca corona dansant de les aus.

Sortint de l'opac clot muntanyenc de l'Andratx mallorquí, la sorollosa gestualitat napolitana devia representar per al rebesavi una disbauxa sensorial. S'hi engrescà. També conten que Tarrida contava:

— A Nàpols et topes amb algú i no saps mai què et dirà, és gent que busca sense parar. Aquí, en canvi, tothom et diu sempre el mateix, no sé per què pensem que tot ja està dit i fet.

— ¿I què busquen allà? — li preguntaven.

— Sobretot, gent per xerrar i qualsevol cosa que es pugui menjar.

I així devia ser com Tarrida va esdevenir, primer, un fervent partidari de Caracciolo i, després, un dels botxins que el van ofegar des de la barca engalanada amb policromes paperines. A Baltasar Tarrida l'havien deixat triar: participava en l'eliminació vindicativa del príncep o, si no ho feia, també l'ofegaven a ell.

En tornar a Mallorca després del desastre, el rebesavi portava la Diana Caçadora. Però un tal personatge, una tal escultura, no casava amb Andratx, on només hi havia les peripatètiques figures i pintures sacres de l'església, totes elles en actituds trasbalsades, perseguides, torturades, crucificades, a causa d'una fe que els havia estat una epidèmia. El rector ensumà el bronze i advertí:

— Aquesta estàtua sembla que riu, això és paganisme.

— Aixó és una persona que corre i si no corres t'arrepleguen — contestà Baltasar Tarrida.

Mentre furgava sobre la Partenopea, vaig topar-me amb la següent informació: l'almirall-príncep tenia una amant rossa i turgent, Diana de Buonasera, que residia en una vil·la neoclàssica de la falda del Vesuvi, circumdada per un jardí de vasta floralia sembrat d'estàtues de marbre, de bronze, trobades a les ruïnes de Pompeia. Les nits lunars Diana corretejava nua, cantava nua, entre el mutisme romà de les escultures, mentre Caracciolo sospirava prenent assegut a l'herba una grappa d'aspror fruitera.

El Rei sagristanesc, amb Caracciolo ja menjat pels peixos al fons de la mar, va ordenar:

—¿No corria despullada, la reputa aquella? Doncs vinga, au.

I amollaren Diana nua pels jardins, escridassant-la, amollaren darrere seu una gossada atiada a crits: corria la dona, els gossos l'empaitaven... Tot acabà amb una escampada d'ossos sangonosos, amb