Els nostres morts tenien poques flors.


Obra:Difunts sota els ametllers en flor (p. 33-34 i 35-36)
Municipi:Andratx
Comarca:Mallorca

testing image

Els nostres morts tenien poques flors. Hi havia sempre, penjades als seus nínxols, corones de llauna, daurades i platejades, que vibraven amb seca sonoritat quan algú hi topava amb el colze. I pel Dia dels Morts hi instal·làvem petits altars de fusta amb una renglera de candeles. Durant la jornada sempre hi feia guàrdia un de la família perquè les candeles, vacil·lants, s'apagaven sovint. Cap al tard, post el sol, quedava una claredat lívida, pels carrerons del cementiri, amb les flors que es començaven a mustiar, les llums tènues, color de carabassa, de les candeles, i la gent endiumenjada que caminava a poc a poc recordant davant les tombes les vides de la gent morta. Tot com una bogeria al·lucinada i mansa.

Tinc memòria d'haver plorat molt, un crepuscle gris, fred, amb la meva cosina Carme, la de les trenes rosses, sols tots dos davant l'altar i les corones de llauna i el nínxol on, tres setmanes abans, havien enterrat l'avi. Jo descobria, abraçat a la nena astorada, que mai mes ja no tornaria a veure l'avi i que el seu cavall continuaria tancat dins l'estable, renillant, esvergant guitzes perquè ningú no el treia.[...]

 

Però de Tots Sants i el Dia dels Morts a penes si se n'adonaven les al·lotes, que aquell any començaven a posar-se sabates de tacó alt i a pintar-se els llavis. Deu dies abans, la nit de les Verges, havien escoltat, sufocades darrera les persianes, com els cantaven una serenata, la primera. Colles de joves anaven pel poble, amb guitarres i simbombes. Envaïen un carrer, l'omplien de sons i cançons. Semblava que brollava música a qualsevol lloc. Jo recordo la meva cosina Carme, el primer any que li feren una serenata. La recordo trasbalsada, vessant il·lusió, la cabellera amollada, aquells cabells rossos que li queien sobre una bata de seda, blau cel. Amagada darrere el balcó escoltava com una veu jove, poderosa, li cantava:

 

Bona. nit, blanca roseta,

plena de bones olors,

no hi ha al cel tantes estrelles

com vegades pens en vós!

 

Sortiren la meva tia, mon pare, i van convidar a copes d'anisat i a galetes de coco el cantador i l'acompanyament. Era un jove bru, espigat, el de la veu gruixuda, i espiava el balcó negre intentant veure la Carme, que, avergonyida, no gosava aparèixer. Jo la veia, a ella, anhelant, tan feliç. Tant.

Hi he pensat obsessivament, avui, en la meva cosina aquell vespre, esperançada dins la penombra. Hi he pensat avui, Dia dels Morts, al cementiri, davant la seva tomba, ella inexistent, enterrada el mes de febrer. La portàvem morta, vestida de blanc, per la carretera voltada d'ametllers en flor, com si un fum immaculat, lluent, s'hagués quedat surant damunt la vall. I no he volgut que hi portessin les daurades corones de llauna ni l'altar amb les candeles. He anat, a primera hora del matí, a l'hort de can Baldoví i he comprat rams, molts rams de moltes flors, amb les quals he tapat el seu nínxol rectangular, de marbre blanc.