La finca de Son Matamala era extensa...


Obra:Olympia a mitjanit (p. 155-157)
Municipi:Andratx
Comarca:Mallorca

testing image

La finca de Son Matamala era extensa i accidentada, una de les emplaçades en l'indret salvatge de l'illa dolça, entre els con­traforts muntanyencs ponentins de la serra de Tramuntana, aquell llarg animalàs perpetuat en la pedra, i pertanyia als Olivara de Torrent des del segle XVI: l'havia adquirida un avantpassat seu pre­sumptament sicilià, Arnaldo di Olivaria, cognom llatí que a les es­criptures mallorquines aviat apareixia transformat en Olivara.

Arnaldo di Olivaria havia arribat a Mallorca amb l'empera­dor Carles V en el seu apressat i fracassat viatge bèl·lic cap a Tu­nis, cap a la nuvolada mediterrània dels turcs i els barbarescos que es projectaven sobre la mar ferotge i blava. Arnaldo, però, havia aconseguit abandonar la tropa i s'havia quedat agotnat en les muntanyes de l'illa, a la defensiva del món, les urpes tretes.

Mai no s'havia sabut de quin lloc de Sicília provenia Olivaria ni amb quins diners comptava. D'«equívoc» el tractava un relator episcopal, especificant que aparentava parlar només una llengua enxampurrada i que no volia entendre que havia de pagar el del­me per a les ànimes del Purgatori.

Però alguns erudits deduïen, per exclusió, que Olivaria po­dria procedir del corsarisme més dur, probablement de les traïdores aigües entre el sud d'Itàlia i la península del Peloponès, pel qual davallaven tots els comerciants i els pirates adriàtics, amb l'embut del canal d'Òtranto, on les aigües eren sempre vermelles de tantes ganivetades, de tantes canonades.

Després se sospitava que Olivaria podria haver prestar obs­curs serveis al cèsar Carles quan aquest maldava contra el papa Climent VII. Perilloses gestes, les d'Arnaldo, o vils barrabassades: ¿per què el pontífex, durant el seu captiveri al castell de Sant'An­gelo, havia estat constantment mortificat per les caguetes o l'es­trenyiment, sense ni gairebé poder-se ocupar dels afers d'Estat? ¿Qui era aquell solapat sicilià Dolivó que, segons el cronista Ber­thollet, sempre rondava les cuines de la fortalesa? En tot cas, sem­blava que l'emperador, per ventura agraït, hauria facilitat un dis­cret establiment d'Olivaria a Mallorca.

De fet, s'assegurava que Son Matamala havia estat en l'època un niu d'esclaus, gairebé un mercat, poc escrupolós en la venda de súbdits de nacions amigues i tot, amb intricats nexes transfronte­rers. Però els historiadors n'havien pogut recollir escasses dades, excepte quatre notícies com la que tant havia valorat don Alejan­dro de Bonmatí sobre la propietat d'aquells captius balcànics.

A Son Matamala s'hi succeïen estrets comellars d'olivera gen­til i de garrofers pesants, amb espaioses i irregulars marjades d'a­metller, el seu febrer florit amb flaire de mel, entre freqüents cla­pers de pedram amuntegat, a voltes provinents de tota l'antigor i formant els mig enrunats i estòlids talaiots, colossals reminiscèn­cies megalítiques, entre els quals en temps dels rovellons o escla­ta-sangs s'hi criaven els més gustosos de Mallorca.

Aquella terra era gairebé íntegrament de secà, tant de gra com de llegum -el blat i l'ordi, les faves, les llenties, els cigrons i els pèsols-, exceptuant la breu zona del Rajolí, la font que alimentava la bassa i d'aquí irrigava una petita horta gairebé només per al con­sum de la finca, amb les marjades veïnes per sembrar-hi farratge per al bestiar. Però tot allò, amb els anys de la davallada agrícola, havia estar envaït per les argelagues, el romaní, els esbarzers.

Arreu perduraven figueres i pruneres, parres, abans ufanoses i que s'havien convertit en sarments esfullats, en branques cada­vèriques. I el ramat d'ovelles de Son Matamala, que tanta ano­menada havia tingut, perquè amb la seva llet formatjaven unes peces rodones, petites, gruixudes, en les quals barrejaven aromàtica pols de flor de romaní, ja només belava en la imaginació nos­tàlgica dels vells.

Com la tafona, immensa: ja no molia ni premsava olives, tota talment un palau sepultat en el qual els cortinatges s'haguessin transmutat en teranyines, vastos llençols esfilagarsats, enganxifosos, que cobrien els estris morts i les finestres cegades, una mena de teatre abandonat, però amb una imprecisa cua de vida: sem­blava o no semblava que encara pogués sortir per allí un actor ex­haurit per assajar una última interpretació funesta abans de caure retut. Ah, aquell antic oli clar i olorós de Son Matamala, que en abocar-lo cantava amb clarors...

I les ametlles ja es deixaven sense collir, romanien l'hivern sencer com trossos de carbó en els arbres despullats. Amb els pocs i ja ancians jornalers que subsistien a Son Matamala, els quals es quedaven mirant els depauperats ametllers i remenaven el cap incrèduls: aquells fruits havien estar l'or i la festa de les finques, la incommensurable cerimònia anual de la seva collita, els batedors embrancats en l'arbre i espolsant-lo amb els garrots fins, l'estol de collidores acalades i entonant una i una altra cantarella, els paners que s'omplien a vessar, el berenar d'un gibrell de trampó, verdu­ra i vinagre, on sucaven pa, les rialles i la glòria del sol.

- Mai no s'és vist que no es collissin les ametlles - mastegava escandalitzat el majoral, l'ossut Llorenç de Can Cargol, mesurat en tots els seus actes, mentre des del portal forà de la possessió as­senyalava al coronel Olivara de Torrent els camps despullats de la tardor.