La sala d'espera és alta i espaiosa...

Obra:L'arbre constant. Obra poètica 2 (p. 28)

Municipi:Vic

Comarca:Osona

El ferrocarril va arribar a Vic el 1875. L'edifici de l'estació actual en va substituir un de més petit i primitiu. El tren es va convertir en un element essencial de comunicació de la ciutat pagesa amb Barcelona. Així quan Miquel Llor (Barcelona, 1894-Tossa de Mar, 1964) crea la seva novel·la Laura a la ciutat dels sants, fa que la Laura sigui una barcelonina que ve a trasbalsar els costums i tradicions, la pau i l'equilibri de Comarquinal, nom fictici que pren la ciutat de Vic. Per això, l'estació del tren, avui modernitzada, segueix sent un bon punt per recrear l'ambient en què s'inicia la novel·la amb la lectura del fragment que descriu el viatge des de Barcelona. Molt anys després, Emili Teixidor ha volgut reprendre el tema de la Laura i Comarquinal amb la novel·la Laura Sants que té com a pretext narratiu crear una sèrie televisiva que reactualitzi el mite de la Laura de Llor. L'inici de la ficció també narra l'arribada a Vic, amb el bus que funciona gràcies a la demanda de viatges dels estudiants que acudeixen a la nova universitat. La ciutat i la comarca han canviat en molts aspectes, però sembla que encara és possible de trobar-hi una nova i actualitzada Laura. Lluís Solà (Vic, 1940) autor d'una obra poètica predominantment conceptual i d'idees, ha escrit una prosa poètica centrada a recrear l'ambient de l'estació del ferrocarril en l'època actual.

XXVI

La sala d'espera és alta i espaiosa. Una claror esgrogueïda la il·lumina parcialment. Grans masses d'ombra sobreviuen ací i allà. Els viatgers que esperen el tren a l'estació de poble -amb prou feines una dotzena de persones- estan escampats dins la gran sala, absents i com abandonats als moments buits d'abans de les partides. Un home bru i amb ulleres de sol està dret i immòbil i té el cap aixecat enlaire. Un jovenet que duu una maleta a la mà camina d'una banda a l'altra de la sala, s'atura, roman una estona parat com si sospesés la pesantor de la maleta, i després es torna a posar a caminat. Una dona de pell inimaginablement blanca està asseguda en un banc de fusta, ancorada en una de les illes d'ombra, i té els ulls fits en algun indret, més enllà de la sala i de l'estació. Un home gran i molt prim està parat prop d'una columna i mira a terra. Un altre home alça de tant en tant el braç i es posa el cigarret als llavis. Una dona vella, amb un cabàs curull entre cama i cama, dorm plàcidament. D'esquena a la sala, un noi està dret davant la porta de sortida a l'andana, passa la mà pels vidres per desentelar-los i mira cap a fora. Tothom espera, el tren encara no ha arribat i a fora la boira és espessa.