En tornar la realesa a França...


Obra:Cavalls cap a la fosca (p. 263)
Indret:La Trapa
Municipi:Andratx
Comarca:Mallorca

testing image

En tornar la realesa a França, els monjos van partir cap allà. Altre cop el pas de les carretes per Andratx, els majestuosos i greus encaputxats movent-se entercs, com si fossin de fusta, a cada sotragueig. Només deixaren una gossa, que estava alletant quatre cadells. Van resultar cans menuts i color de palla, el morro molt pronunciat, útils en especial per a l'eriçó i la llebre: a ells i als seus descendents al poble els anomenaven trapers.

La Trapa va quedar abandonada. Les cent hectàrees van retornar a la gràvida solitud de la naturalesa no ha­bitada per l'home, traspuant la solidesa de la seva colgada palpitació mineral, vegetal...

Amb Rafael Bardají, només arribàvem a la Font de la Menta. Però, sol, vaig anar de vegades fins a les cases, els mesos anteriors a la meva marxa d'Andratx. Preferia no veure ningú, tot em pesava, i l'excursió a La Trapa em calmava el desànim, els nervis, em reconfortaven aquelles hores d'aïllament, d'exercici físic... M'aixecava dematí i transitava l'antic caminoi dels monjos. De l'hort, en quedava encara una perera, de brancatge embrollat, que feia uns fruits grossos, sucosos. La teulada del monestir ja havia passat per ull i un apressat rateriu córre­te java per la runa.

A la capella, les portes esfondrades, hi entrava la pluja des de feia anys: les imatges de la Mare de Déu i del Pare Fundador, la pintura capriciosament empastifada, reflectien una miserable i ridícula aflicció. El card, de flor grisosa i fina, i l'esbarzerar retorçut, creixien arreu.

Una vegada vaig saltar, sorprès: entre les cinc podrides creus del cementiri, m'observava, empudegador, magnífic el banyam, un boc, dret, l'expressió de satànica supèrbia. Vaig estar a punt d'apedregar-lo, però m'aturà la por que m'envestís. I em vaig allunyar d'allí, procurant fer-me amunt... En davallar, se n'havia anat. I la bassa era una desassossegadora superfície d'aigües negres, on guaitaven entre masses molsoses unes carnoses plantes aquàtiques, que de tant en tant es movien gairebé imperceptiblement, com si alguna força subterrània les estirés. El cavernós rauc de les granotes semblava omplir l'estany i, segons com hi queia la llum, pareixia que allí, en la tèrbola profunditat, hi nedessin llargues ombres llimacoses, que s'escapolien informes.