Sigui com sigui...


Obra:Cavalls cap a la fosca (p. 264)
Municipi:Andratx
Comarca:Mallorca

testing image

Sigui com sigui, hom conta que les tres galeres van entrar pel Pont dels Dos Ulls un xafogós horabaixa d'estiu, estirades per mules blaves i vermellencs cavalls perxerons. Una bromera blanca, com clara d'ou batuda que comencés a pujar, s'anava congriant per damunt del pel de les bèsties. La calitja planejava sobre la vall, núvols bruts, negrosos, s'apilotaven damunt la mar. Les fulles dels ametllers penjaven pansides i la terra exhalava una bavor calenta, marejadora.

Prest començaria la fosca i la gent, asseguda als portals, es ventava i, resseca la gargamella, pegava una glopada del gerricó. A les estables, els animals bramulaven assedegats, encesos, amb l'aixafada submissió del patiment irracional. Al cel, volaven excitades gavines, grallant amb frenètica sonoritat: potser havien fugit de la costa, tement la tempesta que explotaria en carregar-se l'atmosfera una mica més.

Una lona aferrissadament closa tapava cada una de les galeres. Al banquet del conductor hi seien uns homes joves, forts, la pell negroide i el cabell reüll. La suor els omplia el front, però semblava que no se n'adonessin: tenien la mirada fixa com més enllà del carrer, de la realitat immediata, igual que si manessin els carros maquinalment, obeint un dictat telepàtic.

Les carretes van aturar-se davant de l'Ajuntament. I va davallar-ne un home baix, de tronc portentosament musculat, que anava sense camisa, tenia la pell torrada pel sol. El cap, rodó, gros, era pelat i lluent, com si l'haguessin encerat. Uns ulls negres i furiosos, la boca amb gest de desdeny. Va preguntar, imperiós, pel batlle. Quan aquest va sortir, sense ni saludar-lo va etzibar-li, mentre li mostrava uns papers, que ell es deia Llàtzer de Vadell, que La Trapa era seva i que, des d'aquell moment, ningú no havia de posar els peus ni dins un mil·límetre de les cent hectàrees. I es tornà a embarcar.

Mentre, alguns homes s'havien acostat a les galeres. I sentiren dintre com murmuris, uns amortiguats cops metàl·lics, renills apagats, semblant a si sota les lones hi bategués una espessa visceralitat. Pareixia que al voltant de les baluernes la calda era encara més densa.