Jaume Vadell havia vist sempre...


Obra:Cavalls cap a la fosca (p. 193-194)
Indret:Son Esteve
Municipi:Andratx
Comarca:Mallorca

testing image

Jaume Vadell havia vist sempre "la senyera dels cavallons", com li deien al poble, issada allí dalt, a la torre de Son Capovara. Com un alegre signe de victòria, la banderola voleiava i, en fer vent, semblava que els tres corcers, minúsculs i ardits, galopessin pel cel... El capità de la Santa Eulària Catalana era Escolàstic de Capovara. De nen, Jaume Vadell, el pare del qual feia de pastor a Son Capovara, havia jugat sovint amb Escolàstic, fins que aquest va marxar per enrolar-se a la Marina del Rei. La família, descendent d'un napolità que havia estat intendent d'Artilleria a la cort d'Alfons el Magnànim, formava entre la migradíssima aristocràcia local.

La finca de Son Capovara era gran: partia de la vall andritxola, s'internava pels comellars de Galdana i el puig de La Santa, tombava dins la Vall dels Marts. Plàcids boscos d'alzines, pinars inacabables, i la terra de secà, bona per a garrofers i llegums, constituïen la base de la possessió. El casal de la qual era quadrat, de parets altes i terroses, amb balcons i finestres distribuïts capriciosament, els merlets de la torre coronant les teulades. Una arcada fonda, llòbrega, era l'entrada: donava a una clastra empedrada de còdols, on mai no tocava el sol, entre les llises i elevades parets.

Hi havia quelcom d'emmurallat, de tancament monàstic, en la façana d'aquella casa, isolada al centre del pla. Per dintre, era un laberint d'escales i pisos, de vastes sales. En parlaré sovint, dels corredors i les cambres de Son Capovara, del seu silenci remot, i de la clastra, un verdet gras arrapat als còdols,

en redactar aquesta memòria col·lectiva... A la part del darrera, tenia una ampla terrassa, enfront del jardí: begònies, buguenvíl·lies, garballons gegantins, cactus, i un brollador central. Venia després l'hort de les llimoneres, que s'estenia fins al torrent, amb la seva línia d'altíssims, tremolosos oms, a la primavera plens d'aquelles papallones vermelles i negres, amb un punt de daurat verdós... El senyor Escolàstic embarcat, a Son Capovara hi vivien la seva esposa, dama Elena, fràgil de cos i cabell color de panotxa, esdentegada a causa d'un tifus; les seves filles Úrsula i Maciana, i el fill, Alexandre, un home gros i d'aspecte una mica tou. Si feia bo, la família sortia cada tarda a passejar fins al torrent, a veure córrer l'aigua, a escoltar el joc del seu murmuri colgat sota l'inextricable pont d'esbarzerar.

I l'any 1692 el batlle va haver de comunicar, dret a la clastra de Son Capovara, mentre amollava estossecs consirosos, que la Santa Eulària Catalana havia estat presa pels barbarescos en el curs d'un abrivat abordatge en aigües de Gibraltar, la tripulació morta o captiva i transportada a algun lloc ignorat d'Àfrica del Nord, car els mercedaris havien fet saber que la possible dotació supervivent no havia estat posada a subhasta en cap dels mercats d'esclaus als quals l'Orde tenia accés.

La dama es va acubar, el fill va proclamar que venjaria el pare, les filles s'abraçaren cegues de plors... Un ramat de bens davallava, picarolejant, lent, entre els garrofers...