Escric a la llum del gresol...


Obra:Les Illes, encantades (p. 189-190)
Municipi:Andratx
Comarca:Mallorca

testing image

Escric a la llum del gresol, avançada la nit. Davalla de la muntanya un vent intermitent, de poc cos, que remou el fullatge dels pins, les branques dels ametllers i omple la petita vall —tancada com una ferradura— de remors exuberants i imprecises que romanen suspeses en l'aire, invisibles, com el ressò d'alguna catàstrofe llunyana. Hi ha lluna creixent, d'un blau pàl·lid, que flota per un cel pastós. De vegades l'òliba canta, solemne i nítida, aflautada la veu, o xiscla esqueixat un ocell carnisser. Si la nit fos plàcida, sentiria l'esquella d'alguna ovella errant i talonera per la falda del puig del Pi Totsol, entre el llentiscle i les argelagues.

Per la cresta del tossal del davant passa, rítmicament, el raig blanc, ample, del far del cap de Llebeig, de l'illa de la Dragonera. Darrera el pujol, la mar peta contra la costa deserta i trencada, forma bromeres als illots Pantaleu i Mitjana. Abans havia pujat a contemplar-la, i, a la llum blavosa i lletosa, imprecisa de la lluna, a les llepades de la llanterna del far, la mar presentava un aspecte brut i regirat, grisós. Els pescadors de Sant Telm, quatre en total, no havien salpat de 1'amarrador de Na Cargola. Amb un onatge engrescat, el Freu —el canal entre l'illa Dragonera i la de Mallorca— es perillós. Demà no menjarem peix.

Espavilo el gresol que s'anava esmorteint. Un espetec de llum rogenca omple la cambra. Augmenta l'olor marejadora i dolcenca de l'oli cremat consumit per la flama. A la xemeneia he deixat apagar els troncs de garrofer i hi ha quedat una gruixuda i refulgent capa de caliu. La nit, malgrat el vent, té una tènue atmosfera càlida. «Al capdavall, ja som a la primavera», em deia aquesta tarda Arnau Garriga, el vell patró Garriga, assegut al sol tebi, recolzat contra la paret de l'estable. I ha afegit amb cauta i ferma constatació: «Un altre any, ja hem passat un altre any. Quan arriba el bon temps, et notes els ossos calents, o menys gelats, i saps que amb una mica de sort aguantaràs fins a l'hivern. Els vells acostumem a morir-nos cap a la segona quinzena de novembre...»

Sí, és primavera. Em torno a omplir el vas de vi —negre, de Binissalem— i faig una mossegada a un tros de coca seca. Al lleu soroll de mastegar es desperten els cinc gats. Primer, el negre. Després, el grisenc. El ros, la moixa rovellada i el blanc clapejat. Tots cinc, llargaruts i esquerps. De sobte, engeguen un guirigall de miols i el ros i la gata s'envesteixen frenèticament. M'aixeco i amb una violenta ballmaneta els faig fugir cap a la porta. Surten i desapareixen en la nit. Observo que en el rotllo de la lluna s'han anat formant alguns núvols esfilagarsats i negrosos.