Surto. Sento, pletòric...


Obra:El cor del senglar (p. 329-330)
Municipi:Andratx
Comarca:Mallorca

testing image

Surto. Sento, pletòric, el batec fondo de la natura noc­turna, tan penetrant, tan adhesiva, tan oberta. Camino pel vell camí de la muntanya, un conill el travessa esverat, l'estelada parpelleja, ¿un d'aquests astres fou el de la cua estarrufada i del Rei Mag? Ni un buf de vent no torba la volumi­nosa serenor de l'arbrat, un mussol botzina. Agafo pel tirany que puja al Serrat de l'Alba. És tortuós, antany l'usaven els senglars en davallar a la vall. I sí, sento el món en tot el meu cos. No penso.

Arribo a dalt, m'aturo davant el forat expectant i negre de la Cova de l'Home de Lluny. No entro, però sé absolutament que hi és; no és una caverna sinó una presència. Em giro i allà baix, al mig de la immensa clotada de terra fosca, Les Cases Velles, pletòriques de llum i aïllades, semblen flotar, extasiat vaixell del somni. Miro cap a la mar: el cel la cobreix d'una cotonosa claredat insinuada, una lluïssor ar­gentada hi balla, del seu espai encantat n'arriba un sospir arrossegat, i damunt l'horitzó indestriable navega lentament la massa d'un transatlàntic, esplet de silenci lluminós. ¿És la mateixa llum, la de Les Cases Velles properes i la del vaixell llunyà?