testing image

Arribàrem, per fi, a aquella cambra avui santuari que, amb no pocs estrangers, ha visitat ja mig Catalunya en devot i continu romiatge. Per l'esbalandradeta finestra entrava també el sol a dojo, enlluernador i molest fins per als que estàvem bons, i l'infeliç malalt, estès en son llitet, l'esguard mig cluc i enterbolit per la febre, les galtes xuclades i emmascarades per la barba a mig créixer, estava allí sol, abandonat a sos mústics pensaments i als secrets perills del mal que el consumia, sense ni el consol d'un infermer que el pogués socórrer a l'acte. Sortosament, però, els sorolls del menjador no arribaven fins allí.

—Ja veu, ja veu quines visites té — féu l'Amparo, des del llindar i desapareixent a l'acte.

—Alabat sia Déu —féu el malalt, badant un xic més els ulls i expressant en un borrós somriure el goig de veure'ns, en allargar-nos la seva des­carnada destra.

Una llagrimeta tèrbola se li prengué entre les marcides pestanyes, i amb veu feble i dicció trencada, hi afegí:

—Ja veieu, ja veieu, l'autor de L'Atlàntida (sic) que atuït està!

Una tan inesperada com perdonable vanaglòria del poeta, sens dubte sus­citada per nostra presència, si sorprengué el modestíssim Matheu, a mi ni gota, per quant ella confirmava més i més l'especial concepte que he dit ja que jo tenia de la idiosincràsia espiritual d'aquell ser tan discutit. Tractàrem incontinent d'animar-lo, enriolant la mirada i fingint esperances que estàvem ben lluny de tenir; però ell, fent-ne o no cas, girà, altre cop la conversa al camp purament literari. Ens innovà que el diputat Farguell volia proposar a la nostra Diputació Provincial l'acord de fer una edició completa de ses obres i demanà a En Matheu que, si aqueixa proposició reeixís, havent ell mort, tingués la bondat d'acceptar la missió, que des d'ara li confiava, de vigilar i corregir la impressió d'elles, com ho havia fet anys enrere en publicar sos primers volums. Inútil és dir que En Matheu, mostrant-se el més disposat com sempre a servir-lo amb la millor voluntat, procurà esvair-li la temor de no poder ell mateix, el malalt, presenciar, ben ple de vida i salut, l'obsequi del Cos Provincial i que, per tant, ja parlarien llavors ambdós del que es cregués més convenient fer. «Avui esteu afeblit per la dieta i no us convé cansar-vos, refeu-vos i ja tornarem a veure'ns aviat.» Jo li vaig prendre el pols i vaig haver de revestir-me de gran serenitat per dissimular al pobre malalt l'horrible impressió que en vaig rebre: el tenia tan petitíssim, arrítmic i escapadís!