Els vigilants dubten i tornen a estudiar...


Obra:La mala dona (p. 162-163)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Els vigilants dubten i tornen a estudiar l'inspector. No sembla el client habitual de monsieur Gireau.

—No coneixem cap André Gireau.

—Jo crec que sí —a desgrat seu, en Moisès Corvo introdueix una fitxa de cinquanta de pessetes a la butxaca de l'home—. Ella també ho creu.

—Podem preguntar-ho —es rendeix, però no sense lluitar—. Però necessitem un nom.

—Madame Lulú.

L'esquifit riu per sota el nas. No sembla que aquell paio que s'assembla a Alfons XIII s'hagi de dir madame Lulú.

—Esperi al belvedere —conclou el de posat marmori. El belvedere és la forma chic de dir balconada, i tot i que en Moisès Corvo no ho entén a la primera, dedueix que és a fora on ha d'anar perquè el Figaflor l'agafa per un colze i l'hi acompanya.

—Deixi'm anar si vol tornar a menjar sòlid. L'amenaça fa efecte i el vigilant s'acosta la mà al cabell per pentinar-se, tinguem la festa en pau. El policia li treu dos pams: el Figaflor està acollonit.

A la balustrada, en Moisès Corvo encén una cigarreta i es distreu observant el parc d'atraccions que s'estén per la fal­da de la muntanya. Hi destaca sobretot l'scenic railway, que és com bateja un cartell la impressionant muntanya russa de dos quilòmetres i mig de longitud. Les vagonetes fuetegen els clients que tenen el valor de pujar-hi, a canvi de crits esgarrifosos. Més avall, una atracció roman tancada: fa massa fred perquè el water chute, un puja i baixa de barques, estigui en funcionament. Les cues a les casetes de l'Alleys Bowling o el Palau de la Rialla són prou llargues per desanimar el més fredolic. En Moisès Corvo s'abotona el guardapols i s'encaixa el barret encara més sobre les orelles.

—Triï'n una —una veu al seu darrere, accent francès inconfusible—. Hi té dret amb l'entrada.

L'inspector es gira i es troba de cara a cara amb una presència mefistofèlica, un individu molt prim vestit tot de negre, de cabell i barba rossos, gairebé platí, i la pell tan pàl·lida que se li marquen les venes blavenques de les narius i les temples com petits rierols obscurs.

—No he vingut a jugar —respon el policia.

—No és el que m'ha dit el senyor Roure —assenyala al corpulent. Sí, un nom d'allò més apropiat.

—He vingut a guanyar.

El personatge demoníac (les ungles, llargues com pues de guitarra) reconeix l'enginy de l'interlocutor i allarga la mà.

—André Gireau.

—Tobías Lestrade —l'encaixa.

—Com...?

—Sí.

—Ha de ser curiós dir-se com un personatge de ficció.

—Un s'hi acaba acostumant.

—Étes-vous français?

Mal senyal si és l'altre qui fa les preguntes.

—El meu avi —menteix, com des de fa una bona estona—. I vostè, què l'ha dut per Barcelona?

—Oh, em sorprèn que m'ho pregunti. Suposava que ja devia saber-ho, si madame Lulú l'ha enviat fins a mi.

—Així doncs, no em posarà en la incòmoda posició d'haver-li de demanar pel que ja sap que he vingut.

—No, no s'amoïni. Comprenc les dificultats d'expressar en veu alta els desitjos més íntims. Li estalviaré el tràngol.

—Li ho agraeixo. És la meva primera vegada i estic força nerviós.