Les postes de sol, a Vallvidrera...


Obra:Arran de mar (p. 258)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Les postes de sol, a Vallvidrera, són sempre un espectacle prodigiós, viu, tan repetit com inèdit. La muntanya de Vallvidrera, més de tres-cents metres d'altura dominant Barcelona i la mar, s'enfronta terra endins amb una teoria de valls i puigs que se succeeixen, imperiosament verds, fins a les llunyanes i abruptes elevacions del Montserrat. Si el dia és clar, amb aires del Montseny, es veu el monestir montserratí, a mitja muntanya, pàl·lid entre blavor esclarissada. Des d'allí, arriba fins a Vallvidrera, travessant el Vallès, un ample corredor na­tural, per on baixa el vent rascant els cims vallvidrerencs per estendre's, obert, damunt Barcelona. O pugen les brises marines, bufant carena amunt. Sobre l'esquena de Vallvidrera topen els vents, passen aspres i violents i els ocells lluiten, batent ales, per no ésser arrossegats. O arriba un oratge suau, lleu, sempre fresc. Vallvidre­ra és lloc ventós.

I aquests vents, amb el seu continu arrossegament de núvols, crea els capaltards i uns cels de ponent de coloracions fabuloses: grisos delicats sobre un blau tènue, de lluminositat taronja; roigs al·lucinats, de pinzellada feréstega; blaus foscos sobre fons de morats a penes insinuats; negres sòrdids, tancats; acumulació de blancs, límpids núvols; caramulls de masses tètriques; cabdells lleugers, esblanqueïts; gases només insinuades... I davant la visió, volta el molí de vent de Mont d'Orsà, pacífic o frenètic, volta.