testing image

Elegia de Vallvidrera


VIII

 

Un altre hivern i cada cop més àrid:

al fons de l'avinguda, el pomerar

s'ha tornat una taca de silenci

lilós que ja no esquinça cap lladruc,

planura enllà, i es va apagant de pressa.

Adéu!, adéu!

 

Embriagat de flaires

de fum de llenya al bosc i de resines,

encenc la salamandra dels records,

que tira bé:

m'enterboleixo, veig

per clivelles al mur naixença d'albes

antigues que no van arribar a ser

ple dia mai,

tot l'enderroc dels anys,

allà i aquí, trossos de marbre, focs,

vells arbres secs. I en moltes vies mortes

trens aturats.

Sóc una golfa plena

de mals endreços, però cap soroll

ningú no sentirà quan la devasti

la màquina del temps.

Que un dia algú

va entrar-hi brusc, transfigurant-la tota

i amb tanta llum que vaig quedar-me cec,

però vident d'alguna cosa certa,

certíssima:

estel fix mirant-me fit

en la foscor.

D'ençà d'aquell excés

totes les coses se'm canvien sempre

en altres de millors, insòlites; si rocs,

en diamants; si didals, en campanes

tocant a festa; si agulles de cosir,

en parallamps d'acer; si cavallets de fira,

en constel·lacions.

I, doncs, és falsa

tota queixa que digui, tot gemec que faci,

tot ploricó:

que  el que, però, perdura

ho funden els poetes.

Tant és així que l'àrid

hivern amb què s'obria aquest poema

ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny

feliç, afirmatiu, il·limitat,

i tot el blat es torna pa de vida.