testing image

A Barcelona (fragment)

 

Amb Montalegre encaixa Noupins; amb Finestrelles,

Olorda; amb Collserola, Carmel i Guinardons;

los llits dels rius que seguen eix mur són les portelles;

Garraf, Sant Pere Martri i Montgat, los torreons.

 

L'alt Tibidabo, roure que sos plançons domina,

és la superba acròpolis que vetlla la ciutat;

l'agut Montcada, un ferro de llança gegantina

que una nissaga d'hèroes clavada allí ha deixat.

 

Ells sien, ells, los termes eterns de tos eixamples;

dels rònecs murs a trossos fes-ne present al mar,

aon d'un port sens mida seran los braços amples

que el puguen amb sos boscos de naus empresonar.

 

Com tu devoren marges i camps, i es tornen pobles

los masos que et rodegen, ciutats los pagesius,

com nines vers sa mare corrent a passos dobles;

a qui duran llurs aigües sinó a la mar, los rius?

 

I creixes i t'escampes: quan la planícia et manca,

t'enfiles a les costes doblant-te a llur jaient;

en totes les que et volten un barri teu s'embranca,

que, onada sobre onada, tu amunt vas empenyent.

 

Geganta que tos braços avui cap a les serres

estens, quan hi arribes demà, doncs, què faràs?

Faràs com heura immensa que, ja abrigant les terres,

puja a cenyir un arbre del bosc amb cada braç.

 

Veus a ponent estendre's un prat com d'esmeralda?

Un altre Nil lo forma de ses arenes d'or,

aon, si t'estreteja de Montjuïc la falda,

podrien eixamplar-se tes tendes i ton cor.

 

Aquelles verdes ribes florides que el sol daura,

Sant Just Desvern que ombregen los tarongers i pins,

de Valldoreix los boscos, d'Hebron i de Valldaura,

teixeixen ta futura corona de jardins.