15 de juny [1919].


Obra:El quadern gris (p. 387-389)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

15 de juny [1919]. — Diumenge. El senyor Dalmau, de les conegudes Galeries Dalmau, del carrer de la Portaferrissa, apareix a la tertúlia de l'Ateneu, els diumenges a la tarda.

A la Portaferrissa hi ha un portal que dóna accés a un corredor molt llarg. Caminat aquest corredor, es troba un pati interior, una mica humit, amb uns tes­tos esgalabrats i unes plantes raquítiques, que fa tot plegat a l'hivern una olor de molsa ombrívola, en el centre del qual hi ha una mena de gàbia amb uns vidres en el teulat. Aquesta gàbia podria ésser un taller de fotografia. En realitat és la gàbia de les Galeries Dalmau — o sigui el temple de l'art d'avantguarda. Vaig començar de freqüentar-lo amb motiu de l'exposició Van Dongen — és a dir, quan aquest artista féu a Barcelona, en plena guerra, la seva primera exposició continental amb pintures fetes al Nord d'Àfrica, a Alger, especialment. Després, hi he seguit les exposicions dels components del grup que s'anomenà primer «Associació Courbet», que es transformà després en el grup dels Evolucionistes amb Sisquella, Serra, Miró, Viladomat, etc., al davant. Aquest grup ha tingut per mestre, a l'escola, Labarta, Lluís Labarta, fill del vell Labarta (que és un dels concurrents més antics de la Biblioteca de l'Ateneu), i, en el terreny de l'orientació i de la polèmica, Joan Sacs.

A les Galeries Dalmau, hi fa cap la joventut més turbulenta i desmanegada de l'ambient artístic de Barcelona i els més estranys estrangers de passatge. Durant la guerra, sobretot, passaren per les Galeries tipus vertaderament sensacionals. De tota manera, l'home més estrany de la casa és el senyor Dalmau mateix. És un home petit, amb una barba negra d'una caiguda lànguida, molt pàl·lid, vestit amb una roba ne­gra lluent que sempre li va gran. Li va gran de llargada i d'amplada: els pantalons se li acumulen sobre els sabatots polsosos; l'americana, molt baldera, fa l'efecte d'un abric; els objectes que porta a les butxaques l'estiren sempre avall; l'armilla sembla una armilla per a tres Dalmaus. A l'hivern, porta un abric que gairebé li arrossega i sobre el cap transporta un barret negre d'ales amples. Crec que es pot afirmar que el senyor Dalmau vesteix amb una displicència absolutament notòria. Però aquesta displicència en el ves­tir és una cosa ben pàl·lida al costat de la displicència diguem-ne física del senyor Dalmau. És un home d'una veu tan evaporada i petita — uns simples moviments de boca — que s'hi ha d'estar molt habituat per a copsar-la. Camina d'una manera tan fatigada i de­primida que de vegades us vénen ganes d'agafar-lo pel braç perquè no caigui. Fa l'efecte que porta tres o quatre mesos de gana endarrerida. El seu aspecte general és el de l'home que es troba més enllà de les fronteres, de l'abandó, de la desfibració i de la incuriositat. És l'anèmic pur, l'ésser humà en procés d'esdevenir cadàver.

Per a l'única cosa que sembla tenir una certa virior és per a fumar cigarrets de paper. Els diumenges a la tarda arriba a la penya, demana un cafè — que beu a glopets petitíssims —, i deixa la petaca sobre la taula de marbre. Fuma molt lentament i és un dels homes capaç de mantenir durant més estona penjada sobre el llavi inferior una punta de cigarret apagada. No sol pas prendre part en la conversa. Seu, escolta, fuma i calla. Si l'interroguen, contesta amb la mínima quantitat possible de paraules — però sovint és com si no digués res de tan esblaimada que li resulta l'articulació.

— Altrament, Dalmau — li ha dit avui Quim Borralleres —, teniu aquesta setmana, a les Galeries, una exposició molt forta...

Es tracta d'una exposició cubista amb Joan Gris i no sé quins altres pintors polonesos d'aquesta tendència. És l'última de la temporada.

Dalmau ha dit unes paraules que només ha sentit Solé de Sojo, que seu al seu costat.

— Què ha dit ? — ha preguntat algú.

— Ha dit — respon Solé de Sojo — que a les Ga­leries Dalmau tot és fort i puixant, començant per l'amo...

— I un be negre...! — diu Camps de baix en baix.

— Hi, hi, hi... —fa el doctor Dalí, enriolat.