Arribats que fórem a més de mig carrer de la Portaferrissa...


Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Arribats que fórem a més de mig carrer de la Portaferrissa, vàrem parar-nos davant d'una casa bastant vella, amb una escaleta estreta per la que vàrem pujar, me sembla que era, fins a un tercer pis. Trucàrem, entràrem conduïts per en Bartrina, i ens vàrem trobar en un quartet petit en el que hi havia com únics mobles un llitet de monja, unes cadires de boga, una tauleta i un bagul. Sobre la taula llibres i papers. Com a hoste hi vegérem un minyó vestit a la usança dels pagesos de la Plana de Vic, de mirada intel·ligent i humil, d'un aire apocat, però sumament simpàtic.

Fetes per en Bartrina les presentacions, parlàrem de vàries coses. Jo aleshores començava a fer estudis per a la meva obra en projecte La Mort i el Diable, i vaig parlar-li de les mitologies orientals, i de la grega, convencent-me de que el tal pageset podia dar-me lliçons a molts catedràtics.

Se trobava a Barcelona de pas per a Vilafranca del Penedès, a on s'arribava de tant en tant per a veure al eminent Milà i Fontanals, a qui consultava sobre varis punts del poema que anàvem a conèixer aleshores. En Bartrina fou qui l'invità a que en llegís alguns trossos, i ell, com donant-se'n vergonya, obrí el bagul, ne tragué uns papers, i fullejant-los començà a llegir.

Tots escoltàvem amb una atenció religiosa. I avençà en la lec­tura, i jo anava meravellant-me d'aquelles imatges robustes, esplèndides, d'aquella inspiració potentíssima d'una ànima genial i verge alhora. Després el veia canviar de ritme i quedar sempre grandiós, sempre genial, aixís en el Chor d'illes gregues no vaig poder aguantar-me; i vaig murmurar a l'orella d'en Bartrina:

—Noi, és molt més gros de lo que ens havies dit!—

I em mirava a n'en Verdaguer amb un respecte casi sagrat. Sentia que en aquell pageset de la Plana de Vic hi havia un home sobrehumà, un elegit del Sant Esperit. «Aixís devien ésser —jo em deia —Valmiki, Homer, Eskil, Dant... quan eren joves!» Perquè ja no en vaig dubtar ni un sol moment de que em trobava en presència d'un d'aqueixos genis que honren no ja tan sols una nació, sinó  tota una raça.

La lectura dels fragments per ell escollits va acabar-se, i tots el felicitaren; però de mi diré que casi no vaig trobar paraules: sols recordo que me li vaig oferir per a tot allò en què jo pogués ser-li útil o agradable, i que li vaig demanar que fóssim sempre bons amics.

....

Quan, després de despedir-nos d'ell, ens trobàrem altre cop al carrer de la Portaferrissa, havien transcorregut tres hores! Ni ens n'havíem adonat.

—Bé, ¿què vos ne sembla?—va preguntar-nos en Bartrina.

—Espatarrant! -li vaig respondre.- Lo més gros que mai hàgim tingut a Catalunya! Quina imaginació més brillant, més potent i més sòlida!— .

L'Yxart va moure el cap, fent un somrís.

—Bé, sí,—va dir.—Ja és un xicot de talent, no es pot pas negar; però em sembla que en tot això que ens ha llegit hi ha molta retòrica. Al Seminari s'ha impressionat amb els poetes llatins; ja li passarà aquesta fuga, i després veurem! Després vindrà la crítica i farà la tria.—

L'Yxart aleshores era d'aquells que creuen que la crítica és quelcom de superior a l'art i al geni, i que té una clarividència absoluta i fa­llos infalibles. En el crític hi veia un jutge omniscient i no un eunuc.

—Doncs sento dir-te que t'erras! —vaig contestar-li.—Mai la retòrica ha dat fruits tan plens i assaonats! Lo que és retòric resulta fred, buit, correcte i sens ànima: i a n'aquest n'hi sobra. Si sembla que porti a dins la de tot un gran poble!

—El temps ho dirà! Adéu! —va fer l'Yxart, despedint-se.

I em vaig quedar amb en Bartrina i l'altre, comentant admirats els trossos de poema que acabàvem de sentir llegir a n'en Cinto.