Oda al carrer d'en Petritxol


Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Oda al carrer d'en Petritxol

 

Carreret de somriure,

clar fins els dies rúfols!

Gris verd blavenc viat de xocolata,

negres esmalts amb rosa i or,

tota mena de blaus, verds, grocs i blancs,

patines de pedra antiga i de pedra jove!

 

Més net de tu mateix que de la pluja

que et renta el cel i l'aire,

les bombetes enceses entre miralls i vidre

aquells matins de primavera tèrbola

i tothora que el món es fosc,

ets la perla de Barcelona,

amb la Verge que vetllen

frescor de flors (frescor de mans)

i el llantió brunyit i reblert d'oli pur

llengotejant amb un alè com un esguard.

 

Els dies de sol,

i sobretot els matins de diumenge,

ets la multiplicada flor, la cinta de sang

entre el ferro i el pi,

corn marí a cau d'orella i ressò de tenora,

i un vi de panses no tastat,

galta fina i cabell daurat o bru.

 

A les festes, i a l'hora més lenta i soliua,

se't senten refilar uns moixons

i fins vibrar el silenci.

Jo diria que et veig somiar el que ets

i el que, fruit dolç del temps, esdevindràs,

oh gran petit carrer de la Ciutat dels Comtes,

fundada per Alcides!

 

Carrer trèvol, mimosa, Eulàlia, Dulcinea!

Jorn fira de Mercuri,

amb aurores de Júpiter i postes de dissabte!

Tens cara i creu, carrer d'en Petritxol:

la creu és el carrer a mig camí solitari

on donen darreres de cases

(teus

i de la Rambla veïna),

aquell carrer d'un altre món

que té la seva menta

i el seu color difús de lluna morta.

 

Pel rellotge —dit sense parió—

medites a l'extrem el curs del dia,

indiferent als drames que l'omplen i el buiden.

Com ous de dos rovells, i fins de més,

el teu parell de dosos,

els vuits i els onzes triples,

els teus quatre dissets

i els teus divuits rematats pel rellotge

canten les variants de la cançó de la vida.

 

Aquell vespre, vigília de la Mercè, aquell vespre,

amb atxes flamejants

i brillant d'ornaments blancs, brodats d'or

—tot, agredolç de cors arraïmats

al llarg de la calçada i vessant pels balcons—

consagrava al bell mig del nostre segle

les essències que guardes en calze multitudinari!

 

Els teus balcons del segle divuit, i del dinou,

—de baranes de ferro de pal sec

o de dibuix exquisit—

proclamen, alegrats de flors, la teva joia,

la nostra joia,

que ja sabem on venir a retrobar.

 

Tempera'ns l'enyorança en el teu bany d'oreig,

enjoiella-la i calça-li els peus nus;

dóna'ns els teus encisos transparents,

aquest mons de paper, de teles i marbres,

de tendres animals i de llamins cristall de música.

Peix el somni amb colors i amb torterols de dansa

i a la nit amb l'esclat de tanta llum i tan nova.