Quan el meu pare se'n va anar...


Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Quan el meu pare se'n va anar, deixant-nos, jo tenia quatre mesos. Van passar dos anys i jo no coneixia el meu pare ni el meu pare a mi. Cada matí la meva mare em portava el seu retrat al llit; jo li deia bon dia i el besava. Així vaig aprendre d'estimar-lo. Aquell bonic retrat del meu papà de París m'il·lusionava. La meva imaginació d'infant el vestia de totes les gràcies i de totes les bondats. Si la nit de Reis m'haguessin dit: «No són els Reis, és el papà de París qui t'ha deixat aquestes joguines a la finestra», jo les hauria rebudes amb el mateix goig i el mateix encís. Perquè aquell ser que jo no coneixia no era menys misteriós que els Reis d'Orient. De tant en tant, el meu pare venia a Barcelona, sempre per pocs dies. El meu tutor anava a trobar-lo.

—Santiago, hauries de conèixer la teva filla. Ja té prop de quatre anys. S'assembla molt a tu i no saps com n'és de bonica.

—No, Cuxart. Penso molt en ella, però no vull veure-la. Fóra un lligam massa fort. No me'n podria desfer i el temo.

Una de les vegades que el meu pare va venir a Barcelona, el meu tutor el va trobar a Can Parés, com sempre, assegut a la botiga. Havia estat malalt i estava trist.

—Cuxart, què fa la nena? Està bé?

Era la primera vegada que preguntava per mi.

—Molt bé, cada vegada més eixerida. Vols que te la vagi a cercar?

El meu pare va abaixar el cap i va dir:

—Vés.

En Cuxart va córrer a casa a cercar-me. La meva mare em va vestir a corre-cuita, però va empolainar-me tant com va poder. Al cap de poc, jo sortia feta un angelet, agafada de la mà del meu tutor. Vam entrar a Can Parés i el meu pare seguia assegut al mateix lloc. Estava tan capficat que no es va adonar de la nostra arribada. Jo que m'hi acosto i em quedo plantada al davant d'ell, mirant-lo. El meu pare, en veure'm, es va posar dret d'un salt amb les mans tremoloses. Jo aixeco els ulls, el miro de fit a fit i li dic molt serioseta, molt convençuda, tot assenyalant-lo amb el ditet:

—Ai, ai! Tu et dius papà!

El meu pare, commogut, m'alçà de terra i m'estrenyé fortament entre els seus braços.

—Aquesta criatura em coneix!

—No te n'estranyis —li contestà el meu tutor—; la seva mare fa quatre anys que li mostra cada dia el teu retrat. Així ha aprés de conèixer-te.

Des d'aquell punt, va començar a passar el que ell ja temia. No podia viure sense mi. Els viatges de París a Bar­celona van sovintejar més que abans. Ja l'esperava algú: la seva filla que l'adorava.