testing image

Tornem als anys 18-19. Salvat-Papasseit viu a la Barceloneta, respira intensament el port. És l'època del "berenar a les roques".  Lents passeigs a l'Escullera, converses a la platja bevent el sol de l'hivern. La Barceloneta és com una península, lligada a la ciutat per esplanades mig desertes (el moll, les proximitats de l'estació de França, veritables no man's lands) i voltada de mar pertot arreu. D'anar cap al centre de la ciutat en dèiem "anar a Barcelona". Al final del meu carrer hi havia la platja, i el bruel dels temporals de llevant. Les fosques nits de l'estiu, també, sembrades de focs de Sant Joan. A cada carrer hi ha la seva festa, amb el sostre de cadeneta virolada, i el seu "cossi de pomes", i la cridòria dels infants. Les "societats" (polítiques i recreatives, amb les seves banderes que pugen i baixen, solemnes, espectaculars, al balcó, en el capvespre, entre el foc de les bengales, quan tornen les caramelles d'un camp que no conec) són altres tantes cledes, per a cada estament i cada partit, amb els seus cors i les seves funcions de teatre. (Recordo el vellut amb olor de floridura de l'"Ateneu Marquès de la Mina", i algunes de les bones funcions que hi vaig veure.)