Jo havia nascut prop del mar...


Obra:Barceldones (p. 43-45)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Jo havia nascut prop del mar, a la Barceloneta. Un barri que havia estat de cases baixes i semblants però que avui ha perdut aquell gust particular de família immensa que tenia, on el carrer formava part de la ca­sa, i s'hi feia mitja vida; unes dones hi criaven els fills, hi treien la màquina de cosir per fer els quilòmetres de repunts que els pantalons, cosits a preu fet, exigien; unes altres estenien les xarxes de pescar al llarg del carrer i les sargien assegudes en una cadira mitjana de boga; d'altres, encara, en teixien de noves fent anar nerviosament els dits amb la llançadora. Per això als carrers es veien tantes dones, se'ls havien fets seus. Allà es guanyaven els quatre rals indispensables per fer bullir l'olla cada dia, mentre el marit era lluny, mariner d'un gran transatlàntic o tripulant obscur d'un simple vaixell de cabotatge, o només mar endins amb la barca de pesca. Allà treballaven i podien parlar a la vegada; semblava que això els fos indispensable, i segurament ho era: les quatre parets del reduït quart de casa on vivien amb un reguitzell de criatures, les hauria ofegat totes en pocs mesos. Allà intentaven atreure la sort de menjar un tortell el diumenge comprant un número o una carta a la rifadora que passava entre setmana cridant prou fort per temptar fins aquelles que, no podent baixar la màquina de cosir al carrer, l'empenyien fins al balcó i s'hi passaven el sant dia, amb els peus al pedal fent volar el fil, tornant folla l'agulla. El diumenge al matí, la mateixa rifadora, o bé una altra, per temptar aquells que no havien sucumbit durant la setmana, passava modulant el seu crit amb una entonació tota mel, tota sucre, la sort els arribaria aviat, i aixecava la mà que exhibia el desitjat tortell, coronat amb unes quantes mosques que ja es consideraven invitades. Però això en aquell temps no tenia importància, tothom era de la família. Altres vegades passava l'esmolet, el vidrier, cada un amb la seva cantarella, o el que rifaven aquell dia eren llençols o casseroles. Sempre la sort a frec de dits, només deixant caure —o escapar— deu cèntims. Així es vivia en aquell món, així hi vivien aquelles dones. Era això, Barcelona?

Als carrers on jo vivia —eren dos! — es parlava quasi només el català però amb tots els accents imaginables: el que més sovintejava era el de les famílies de pescadors vinguts de certes regions de València, que afegien un so nou, tocs de color, a les meves pròpies paraules. Quan s'és petit sempre es vol tenir tot. Però els carrers eren dels altres. Només em deixaven estar-me al balcó alguna estona. Ja en tenia prou. Aquells mots, iguals i diferents, em pujaven tots sols, els recollia i després els sentia ben meus, me'ls desava endins sense dir res a ningú, els guardava per a mi sola.

La nostra casa era de maons: unes nafres de l'arrebossat caigut els deixaven veure. Jo era un bolet, un bolet que s'obria i escodrinyava tot el que trobava a la seva alçada. I el que veia. A casa meva tenia l'espectacle, els meus treballaven molt, com folls (llavors jo no ho sabia). La meva mare i la meva àvia treballaven també, però no a la màquina com totes les altres dones. S'estaven a la botiga, despatxaven com els homes, o parlaven, perquè sempre passaven veïns que explicaven acudits o ens informaven de si algú n'havia fet una de crespa. Del treball dels meus, no en veia sortir res. Ni pantalons ni camises, cap naixença concreta. No veia més que el pas de les coses. Era com un riu que, quan no està enrabiat, modifica ben poc allò que pacíficament transporta. D'aquella mena de riu, les persones de casa se n'estaven quasi sempre a la riba. L'única que me n'anava era jo: em diuen a l'escola, a l'altra part de món, a Barcelona.