Hi havia, sobretot, el veïnat.


Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Hi havia, sobretot, el veïnat. Els balcons de casa, en el punt que és encara el més estret del carrer, donaven davant per davant als del número 4. I quan sortíem al balcó —jo mateix, i els primers germans que van venir darrere meu—, sabíem que hi havia moltes probabilitats de veure aparèixer als del davant unes noies que, després ho he sabut, eren les filles de Pere Aldavert, i que si sortien ens preguntarien com ens dèiem i quants anys teníem —prou que ho sabien— i farien l'elogi dels meus rínxols rossos i de la llestesa de la meva germana. Però, a vegades, a més, feien sortir un senyor que ens semblava molt vell —i, ben cert, passava dels seixanta— que era Àngel Guimerà, i li repetien totes les gràcies que veien en nosaltres. A casa prou ens havien dit que era un senyor molt important, i a vegades ens contaven que a la nit, mentre nosaltres dormíem, havia vingut una gentada —sortint d'alguna estrena— per a fer-li una ovació a sota mateix dels nostres balcons; així i tot, vaig trigar una mica a descobrir per quina mena de raons era un home famós. Per a mi, els primers poetes —els que em van fer descobrir què era un poeta— van ésser Verdaguer, el mossèn Cinto que havia estat el confessor de la meva àvia, i Casas i Amigó; de l'un i de l'altre, una tia meva em recitava, quan jo estava malalt, els poemes més puerils i més entendridors. Però el primer que recordo —els altres dos eren morts— és Guimerà, que veig encara com aleshores, quan apareixia davant nostre, rígid i curt de vista, i potser intimidat, i mirava de somriure, i de tant en tant movia una mica la mà, com si ens anés a beneir.