Però la cosa no havia d'anar més enllà de l'Epifania...


Obra:El cinema dels dissabtes (p. 63-65)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Però la cosa no havia d'anar més enllà de l'Epifania i, així, aquella nit en què la dissortada dama anglesa es pensava que enfollia mentre al pis de dalt s'encenia i s'apagava el llum de gas, vaig decidir que ja n'estava tip que els altres em duguessin a passejar, i que, a partir d'aquell moment, passejaria tot solet. I tant em vaig obsessionar per aquesta idea que la prenyada es va posar a udolar al cine i, en endavant, havia de recordar que la pantalla sargida va començar a giravoltar, que les imatges feien pampallugues, que les cares s'estrafeien i que el so va arribar a adquirir una intensitat de cataclisme. Tot plegat, senyals que el capricorn era a punt d'arribar.

Així, en una nit d'un fred que tallava, de quan els hiverns eren ganivets esmolats damunt Barcelona, els meus pares es van veure obligats a sortir del cine a corre-cuita i a transportar-me a través dels carrerons foscos, gairebé tenebrosos del Barri Xino. I van creuar les cases de putes i les van deixar enrere i, un cop encaminats per viaranys més honestos, dignes de la nostra posició social, van arribar a la granja on vivien, al carrer anomenat Ponent, satèl·lit de la plaça del Pes de la Palla.

En la meva obstinació, vaig estar a punt de rodolar entre les cames de la meva mare, amb el risc evident d'estavellar-me contra l'empedrat de la Ronda. Després, gairebé em perd per les escales de la granja. I va ser arribar i pensar que paria; però, quan ella ja estava salvada al llit i arribava la llevadora, em vaig cansar de fer la murga i vaig voler descansar fins a les sis de la matinada.

Ja s'estaven apropant al Tibidabo Melcior, Gaspar i Baltasar.

Al cap d'un temps, la llevadora va explicar que en tota sa vida no havia tingut tractes amb una criatura tan molesta. Perquè, fent honor als turments que vaig proporcionar a la meva mare quan era un fetus, vaig sortir de l'úter udolant, picant de peus, no sé si ja amb els traumes preparats, no sé si amb la voluntat ja predisposada a anar-los aprenent d'un a un, expressant des de bon començament que en tots els dies de la meva vida no estaria mai en pau amb mi mateix.

Lluitava per desfer-me d'un embolcall que jutgen com a providencial, però els avantatges del qual vaig trigar molts anys a conèixer, fins que la meva mare me'ls va fer saber, quan ja era un home fet, i atorgant-los funcions màgiques. Aquest embolcall era una bossa extremadament espessa que el destí reserva per embolicar els fetus privilegiats i que surt al món enganxant-s'hi, com una segona pell. Tan sortosa es considerava aquesta funda que la llevadora l'arrencava amb una cura exquisida del cos del nadó, i la posava a assecar i després la guardava fins que el propietari arribés a l'edat militar. Arribat tal dia, dipositaven un tros del material en una bosseta que havia d'anar penjada del coll del recluta durant tota la mili. (Aquest, però, no va ser el meu cas, cosa que he d'agrair a un inesperat atac de seny dels meus familiars, perquè m'hauria fet molt fàstic arribar a la caserna amb la meva segona pell i encara corcada pels anys.)

Tampoc no puc donar fe d'aquesta tècnica dels vestits naturals, però així m'ho van explicar i així m'agrada que sigui, com un ritus ancestral, d'un primitivisme commovedor, cosa perduda. D'altra banda, així deien els antics que neixen els herois. O els corcons. I així deu ser que ha de néixer un capricorn elegit. A puntades de peu, a dentegades i amb dues pells pel preu d'una.

L'escenari hagué de ser una ciutat amb el mar per esquena i el món per cul.

Vet aquí, inesperadament, la vida. Em trobo instal·lat en el contrasentit. Sóc en una dimensió que no he demanat i de la qual m'arrencaran quan comenci a fer-la meva. És la vida que m'ha triat, no pas jo a ella. La ciutat, el carrer, l'època, els idiomes, han decidit per mi. Jo només sóc un accident. Neixo en una lleteria anomenada Granja de Gavà, en un carrer anomenat Ponent, en una ciutat que no sé si anomenar Barcelona o més aviat Alexandria. Trigaré anys a decidir-ho. En els inicis, no es deixa res a la meva llibertat. Ni tan sols la concessió d'una Història que em sigui propícia. No tinc ni opció ni poder en aquest nou accident. Posats a donar-m'ho tot fet, ni tan sols no em deixen triar els meus noms. Em van posar Ramon perquè n'hi havia hagut molts a la família. Jesús, pel meu pare. Cèsar, pel Juli. I Montserrat, perquè a alguna insensata li deuria sortir del cony.