Aquesta mena de records, que de ben jove se li imposaven...


Obra:Maletes perdudes (p. 38-41)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Aquesta mena de records, que de ben jove se li imposaven sense avisar, fins i tot a desgrat, de mica en mica havien après a no fer nosa. Només alguns episodis havien sobreviscut activament. Eren històries que en Gabriel i en Bundó recordaven junts —i això devia ser el més important— quan circulaven amb el camió. Se les explicaven cada cert temps, vés a saber per quina casualitat del trajecte (una cançó a la ràdio, el nom d'un poble, un anunci a la carretera), i havien après a repartir-se la narració per torns. Ara l'un, ara l'altre, omplien els buits amb nous detalls versemblants, petites variacions de la mateixa història. Aquesta reconstrucció pacient desesperava en Petroli. Com que tenia més memòria que ells dos, recordava perfectament els fets des de l'últim cop que n'havien parlat, però quan es ficava en la conversa i provava de corregir-los, el tallaven dient-li que ell què sabia, si no havia anat mai a la Casa de la Caritat. En Petroli, que era de bona pasta, els deixava xerrar. De totes aquelles històries que ara ja no poden recordar junts, la més habitual, la més famosa, era la que es refe­ria a la monja coixa i el seu secret.

El pare ens explicava la història com si fos un conté d'bans d'anar a dormir. Nosaltres érem massa petits per entendre-ho tot, però en aquelles ocasions li canviava la veu i ens embruixava. Encara ara creiem recordar de quina manera més lenta i miste­riosa pronunciava cada paraula —i com sovint aquell encant quedava trencat per una traducció incorrecta, per una pronúncia incomprensible—. Com que érem uns nens àvids d'afecte, nosaltres mateixos ens encarregàvem de fer lligar mentalment els detalls inconnexos. L'hermana Elisa, explicava el pare, era molt alta i duia sempre l'hàbit negre i lluent. Amb el vaivé de la coixesa caminava com un corb ferit. Quan la veien per primer cop, acabats d'entrar a l'orfenat, els nens més petits solien reaccionar posant-se a plorar. És veritat que ella no havia fet res per espantar-los, però tampoc no somreia mai a ningú. La cara rodona li quedava emmarcada per la toca blanca de l'hàbit, que s'alçava sobre el seu cap com les banyes d'un animal fantàstic, i de nit, o quan hi havia poca claror, aquell rostre se li encenia com una lluna pàl·lida suspesa en l'aire. La boca se li mig torçava en un rastre d'angúnia i li estrafeia una ganyota permanent del dolor de ser coixa. No parlava gairebé mai i semblava que escampés el silenci per allà on passava: les converses s'aturaven de cop i tothom emmudia. Per estrany que sembli, la monja coixa duia una cama de fusta. El cloc-cloc rítmic dels seus passos encara feia més funest el silenci que naixia al seu voltant. (En aquest punt, el pare callava i inesperadament, amb el puny tancat, colpejava quatre o cinc vegades la fusta de la tauleta de nit, de l'armari, de la cadira, la que tingués més a mà. El cor se'ns estremia i ens bategava més lentament, seguint el compàs d'aquells cops i a punt d'aturar-se.)

El secret de la monja coixa era que ningú no li havia vist mai la cama de fusta. Oculta sota l'hàbit balder, aquella cama ortopèdica esperonava les fantasies de tots els nens que vivien a la Casa de la Caritat. Creixien obsessionats per aquell misteri i amb els anys l'acabaven veient com un objecte amb vida pròpia. Quan l'hermana Elisa recorria un passadís, o entrava a classe per donar alguna notícia al professor, o acompanyava els alumnes a l'església, els nens no podien evitar de mirar-li l'hàbit, just en aquell punt on hi hauria d'haver la cama. A vegades, si la monja de sobte feia una passa massa llarga, o s'aturava un segon per reposar, a la roba negra s'hi dibuixava un angle estrany, com una estella que sobresortís 'un fèmur mal trencat. Si li tocava guàrdia als dormitoris, el cloc-cloc pausat d'aquella cama sobre les rajoles feia la nit més negra i glaçava els llençols. La sang s'espesseïa. Els malsons eren cíclics.

Les llegendes transmeses de grans a petits asseguraven que el mite no decaigués. Corrien històries prou rebuscades sobre l'origen d'aquella cama de mentida. Una de les més reeixides deia que un vespre de tempesta que l'hermana Elisa voltava sola pel jardí, capficada en els seus pensaments, un mal llamp li havia caigut als peus i li havia calcinat una cama fins a la cuixa. Es veu que fumejava com una teia mal apagada. El mateix llamp havia fet caure allà al costat la branca més gruixuda del roure on s'aixoplugava. El jardiner, que havia sentit el terrabastall del tro i havia corregut a veure què li passava al seu arbre preferit, havia salvat la monja de la mort i havia fet una prometença al peu de l'arbre: si l'her­mana i l'arbre sobrevivien, per la gràcia de Déu, d'aquella branca de roure en tallaria una cama de fusta perquè la monja pogués caminar. Segons aquesta versió, doncs, el jardiner era l'únic que sabia com era la cama, però no en parlava mai amb ningú. A par­tir d'aquí, la llegenda s'havia perfeccionat i, segons algunes versions fantasioses, un ull de la branca de roure havia començat a brotar i la cama de la monja aviat tindria fulles. També es deia que la cama ortopèdica provenia d'un maniquí vell de Can Jorba i era buida per dins, i que per això feia aquell cloc-cloc sinistre. Una colla de joves curiosos, que ja havien llegit L'illa del tresor, s'imaginaven que sota l'hàbit hi trobarien una cama de pirata com la que tenia John Silver el Llarg: prima com un pal d'escombra i amb una cassoleta al capdamunt que s'adaptava al monyó del genoll escapçat. Si passaven a prop de la monja i volien fer-hi referència, però en secret —perquè això els donava una superioritat molt valuosa als ulls dels altres—, taral·lejaven: «...rom, rom, rom, i una ampolla de rom».