Ens imaginem, per exemple, aquell infant retret...


Obra:Maletes perdudes (p. 37-38)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Ens imaginem, per exemple, aquell infant retret i poruc que el 1945 va entrar a la Casa de la Caritat. Estava a punt de fer quatre anys. Tot i que ell ho ignorés, en aquells moments encara duia l'estigma de ser un nen de la guerra. Vés a saber d'on havien sortit totes aquelles criatures abandonades, es deia la gent. Doncs de la mala vida, mares solteres, minyones ingènues o desvergonyides que s'havien deixat prenyar... I el que és pitjor: podien ser fills de rojos separatistes que havien mort al front. Per les seves venes hi corria la sang del dimoni. Enmig d'aquest panorama, cal pensar, l'orfenat no devia ser un destí tan terrible.

Les monges dirigien la vida quotidiana de l'hospici i un mestre feia classe als nens més grans. Els petits com ell creixien en un ambient d'espiritualitat catòlica. Es veu que els àpats, per exem­ple, es convertien en una classe de religió. Les monges li peixaven les farinetes tot recorrent al santoral:

—Esta para San Pelayo, mártir de la castidad... Esta para San Esteban, que fue el primer mártir y murió lapidado... Esta para San Cosme y San Damián, hermanos gemelos que murieron de­capitados... Esta para santa Engracia, patrona de Zaragoza, a quien un caballo arrastró por toda la ciudad...

El pare no havia oblidat mai aquella cantarella, ni tampoc les estranyes relacions que s'establien entre els plats que li feien menjar i les morts sagnants i espantoses d'aquella colla de sants.

A la tarda, una hermana els llegia fragments del catecisme que ells s'havien d'aprendre de memòria. Tot i que les monges els agafaven afecte maternal, sobretot si havien arribat a l'hospici des de molt petits, la disciplina els feia anar drets. No els estalviaven càstigs ni amenaces, retrets o lliçons amb moralina, però com a mínim el nervi dels nens sempre trobava camins per esbravar-se. Anys després la memòria d'en Gabriel ho revivia com un purgatori. Un purgatori dolç  perquè  l'infern, per a aquells nens, es deia Asil Du­ran. Quan els enxampaven tramant alguna malifeta —o barrabassada, com en deien elles—, les monges els aquietaven amb la sim­ple menció d'aquell reformatori que hi havia al nord de la ciutat. Se n'explicaven de tots colors. A l'infern de l'Asil Duran, es deia, els nens dormien lligats al llit perquè no s'escapessin i sempre duien el cap pelat al zero per evitar les plagues de polls. Un dels jardiners que cuidaven l'hort de la Casa de la Caritat era l'escollit per fer córrer les llegendes més negres. Si una colla de nens jugaven a fet i amagar i li trepitjaven les verdures, ell els agafava per banda i els atemoria explicant-los que a l'Asil Duran —on anirien a parar si no es portaven bé— els nens que destrossaven l'hort estaven castigats a menjar cada dia rates i escarbats, que havien de cagar ells mateixos als soterranis i clavegueres de l'edifici.