La forma de les coses —o la superfície si voleu...


Obra:Casa de Misericòrdia (p. 81-83)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

La forma de les coses —o la superfície si voleu, o el títol en el cas d'un llibre— no és mai innocent, perquè és un missatge a llarga distància que el seu fons ens envia en un primer intent de ser reconegut. El títol d'aquest llibre és el d'un dels poemes que conté i que vaig començar a concebre mentre visitava una exposició sobre la Casa de Misericòrdia, on es podien veure fotografies i documents lligats a la història d'aquesta institució. Tres coses em van quedar a la ment: en pri­mer lloc, l'edifici, enorme, auster i brunyit de tan net, amb els nens i nenes sempre greus i en ordre, drets o asseguts, un ordre gairebé militar. En segon lloc, les sol·licituds, moltes de les quals eren de vídues d'assassinats en la repressió del final de la guerra civil, que demanaven l'ingrés dels fills per impossibilitat de mantenir-los. En tercer lloc, els informes dels jutges i altres funcionaris del nou règim sobre aquelles sol·licituds.

El normal hauria estat que, com tantes vegades davant de records i mostres d'aquest tipus, els meus sentiments haguessin estat de tristesa, compassió i ràbia. Però en lloc d'això em vaig quedar estranyament fred. Vaig posar-me a pensar en la duresa que pot arri­bar a assolir la vida de les persones i en els pocs recur­sos que tenim per fer front a tota mena de pèrdues i fracassos. Però no hi ha res més que el que hi ha. Aquest era el punt central de la meva reflexió: d'aquí és d'on ens cal partir per provar d'arribar als suburbis del que en diem felicitat. Les Cases de Misericòrdia van ser institucions d'una gran severitat, a vegades al caire de la maldat, pensava jo, tot recordant aquells anys de la postguerra, els anys de la meva infantesa, quan eren referents familiars en la nostra vida quotidiana. I en aquest punt, em venien al cap les sol·licituds de les mares, i la conclusió era clara: la intempèrie era molt més espantosa. Per això maldaven per fer entrar els seus fills en aquell lloc. I en aquest punt, la ment feia un salt cap a la poesia, cap al poc que potser servia un poema per ajudar a suportar el dolor i les mancances. Però no hi ha res més, i si això és trist, molt més trista és la intempèrie sense els versos. La poesia: una mena de Casa de Misericòrdia.