Què en va sortir, de «La Gramalla»...


Obra:Records (p. 48-50)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Què en va sortir, de «La Gramalla», l'any vinent?

«La Renaixensa», que va morir de mala mort després de passar primerament de revista quinzenal a diari, i al cap d'un quart de segle de les nostres a altres mans.

¿Que si n'hi havia deixat, de pessetes, per no dir mils duros, l'Àngel, en aquesta publicació? ¿Que si n'hi vaig tenir d'afegir jo, de du­ros i mes duros?

Al primer any d'haver-ne fet diari, més de sis mil entre tots dos, ja que jo em guanyava bé la vida a la impremta, que, amb el temps, també tenia d'anar a parar a mans d'altres. Jo ja desdeia. L'Àngel no, que no li venia de mil.

I ve't aquí que un migdia ve a la impremta l'amic Rafael Tintoré, i em pregunta de part de Don Enric Batlló com nos va «La Renaixensa». I jo li conto tota la veritat. I ell que em diu que Don Enric no vol que mori: que apuntem a la seva casa per cinquanta subscripcions més, que varen ser cent quan vàrem posar-la a pesseta cada mes en lloc de dues. I que vagi a cobrar tot un any l'endemà mateix al carrer de Barberà, on els germans Batlló hi tenien una altra fàbrica. Que no me'n descuidi; que Don Enric m'hi esperarà.

I ara s'acabarà de veure qui era aquest bon senyor. Després del déu-el-guard meu i del seu, sense ni deixar-me respirar me demanà el rebut de les mil dues-centes pessetes. Se'l mirà; se'l quedà, i em digué que n'hi fes un altre per l'any que acabava de finir.

—¿Quan vau començar a ptírdre diners, a «La Renaixensa»? No fa un any? Doncs jo també hi vull ser des del primer dia. Faci'm el rebut que li demano, enviï-me'l pel Josep de la Barretina —que ell ja coneixia perquè era el que portava al despatx de la plaça de Catalunya els impresos que fèiem per la fàbrica del carrer d'Urgell61 que varen muntar son pare i son oncle— i en ell li donaré les dues mil quatre-centes pessetes dels dos rebuts.

I ara encara ve lo més bo. Lo primer que jo vaig fer al ficar-me a l'administració de «La Renaixensa», a l'arribar a casa, va ser esbor­rar del llibre de subscriptors del pobret diari nostre a Don Enric, al seu germà Don Frederic i a la casa Batlló i Batlló, perquè les tres subscripcions m'hauria donat vergonya de cobrar-les.

Adonar-se'n Don Enric i enviar-me altra vegada a l'amic Tintoré va ser cosa de set minuts, els que hi havia del despatx de la plaça de Catalunya, que ja no existeix, al carrer de Xuclà, número 13.

—Se n'ha enfadat, Don Enric, de lo que vostè ha fet. Vol les tres subscripcions a més de les cinquanta. I vol que les hi enviï a cobrar demà mateix i per tot l'any que som.

A mi, d'agraït, a l'escriure això els ulls encara se'm neguen.

Con se'm neguen al pensar en Don Eusebi Güell, que per «La Renaixensa» va fer una cosa per l'estil. És lo que em va dir al car­rer de Barberà aquell catalanista que a tot posava el coll: «Ja veurà com serà seguit el meu exemple».

On tenen de ser sinó al cel, homes aixís?

Homes que, sense fressa, tant feren per desvetllar una terra aleshores tant condormida?