No cal dir-li que vaig estudiar a la Facultat de Filosofia...


Obra:Homenots. Segona sèrie (p. 263-264)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

No cal dir-li que vaig estudiar a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona. En aquesta Facultat vaig tenir la sort d'ésser alumne de Joaquim Balcells, professor de llatí, traductor de Lucreci, aquell animador genial, que em tingué una estimació de pare i que, perquè em conegués Meyer-Lübke, se'l va endur al seu mas d'Alforja i va mantenir-hi a ell i les dues enormes i voraces matrones de la seva dona i la seva filla durant moltes setmanes, en els anys de la primera postguerra, en l'època de la més profunda crisi monetària alemanya. A l'Institut d'Estudis Catalans vaig ésser deixeble de Massó i Torrents en occità antic; de Nicolau d'Olwer, en baix llatí; a la Fundació Bernat Metge, vaig fer els cursos de grec amb Carles Riba; a la Facultat, vaig aprendre les primícies del basc amb Odón de Apraiz; de l'àrab, amb Maximiliano Alarcón, i de toponomàstica i fonètica, amb Josep M. de Casacuberta (que aleshores encara feia el servei militar i un dia es presenta a la Universitat, distretament, amb ros de soldat i americana de paisà). Érem en temps de la Dic­tadura de Primo de Rivera, i, com sigui que els exal­tats ens preparàvem per prendre part en un alçament de Macià, vaig escapar-me per pocs minuts d'anar a passar una llarga temporada a la Model i vaig passar a França. L'estada d'un any a Montpeller em va marcar per tota la vida, car hi vaig tenir com a mestres dos lingüistes de primera qualitat: Maurice Grammont i Georges Millardet. També visitava a ca­sa seva Josep Sebastià Pons, el gran poeta, i d'ací l'amistat que benèvolament va donar-me. L'any següent vaig anar a Madrid i vaig fer la tesi doctoral; hi vaig estudiar amb Menéndez Pidal i Américo Cas­tro. L'altre any, vaig anar a Zuric, on vaig seguir els cursos de Gauchat, de Steiger, de l'indòleg Manu Leuman i l'arabista Herx von Wyas, i sobretot de Jacob Jud, que entre tots els meus mestres és el que ha tingut una influència més permanent damunt meu i el que va persistir més a guiar-me, per carta, després de perdre'm de vista. I encara va venir mig any a París, on estudiava amb Oscar Bloch, l'etimologista francès, aprenia el rus amb Paul Boyer, el romanès amb Mario Roques i l'indoeuropeu amb Antoine Maillet, a qui vaig tenir la mala idea de dur una carta de l'Estelrich (de presentació), a conseqüència de la qual va trigar moltes setmanes a fixar-se en aquell jove català, "probablement tan lleuger com el seu presentador".

Pompeu Fabra? És l'únic mestre que, entre tants com us n'he citats, he deixat d'anomenar, però ell fou el comú denominador de tots aquells anys i de molts anys després.