Aquell dia, doncs, els meus pares van anar a sopar...


Obra:Cabaret Pompeya (p. 503-504)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Aquell dia, doncs, els meus pares van anar a sopar amb el Miquel a can Lluís. Aquella vegada el policia es va presentar acompanyat de la Teresa, i això va propiciar una conversa més relaxada i agradable que la darrera vegada amb la Carme, a can Culleretes.

— "¡Doctor, doctor: que me quemé!". I li diu el metge: "Que te que te?".

El Miquel Jinete mai no entenia els acudits. I, al final de l'apat, va haver d'introduir una ombra sinistra a la trobada. No ho podia evitar. Vivia embolcallat en una tenebra invisible que enterbolia les seves paraules i els seus actes. El seu somriure, la brillantor dels ulls, la desimboltura, els gestos de les mans, l'elegància, tot en ell semblava tacat i greixós.

—Ara, ja ho han arreglat —va dir de sobte, referint-se al restaurant—, però fins fa poc això estava fet una merda. Quina una la que va passar aquí deu fer uns tres mesos. El súmmum!

»Havien fet un atracament en una empresa de la ronda Sant Pere. S'havien emportat dues-centes mil pessetes. Tres tipus amb pistoles. I una dona. Els de la Criminal ens van portar els papers de la investigació donant per fet que eren anarquistes i, per tant, nosaltres, els de la Social, n'havíem de tenir referència. Tenien raó. De seguida vam identificar un dels homes, un tal Paco Utrera, d'una cèl·lula anarquista del barri de Sant Antoni.

»La cosa, però, és que m'ensenyen la foto de la dona d'aquest Paco Utrera i, cago'n dena, la reconec. Era l'Elisa, te'n recordes de l'Elisa? Aquella que era la dona del Fàbregas del grup Progrés Avui, el Fàbregas, aquell paleta que va prosperar i va muntar una empresa d'obres, que tenia l'obsessió de comprar-se cotxes francesos. Reconsagrada Elisa. L'última vegada que la vaig veure va ser durant els Fets de Maig, petant-se de riure mentre disparava una metralladora Hotchkiss al Paral·lel. I, mentrestant, el seu marit, el Fàbregas, li estava fotent les banyes amb l'Esperança, la dona del Súñer, aquella que tenia aquells ullarros. Bé, el súmmum.

»Vam esbrinar que aquest Paco Utrera i l'Elisa venien per aquest restaurant. Vam posar vigilància i una nit, vint dies després de l'atracament, ens crida el confident. Que són aquí, ens diu.

»Muntem l'operatiu, venim al restaurant amb vint homes, tres cotxes i una furgoneta, tots amb els naranjeros, perquè era gent perillosa. Paco Utrera i una nena menjaven a la taula d'aquell racó, il·luminats amb llums de carbur, perquè era nit de restriccions. I, quan entro, veig que l'Elisa és allà, al costat del penjador, amb una mà a la butxaca de l'abric. Es veu que s'ho havien ensumat. Entrem aquí, "¡Arriba las manos! ¡Todos quietos!", i la nostra estimada Elisa treu de la butxaca de l'abric una bomba de mà i la tira aquí, veus?, al centre mateix del menjador, encara en que­da el senyal, el veieu? Una explosió del carall. Jo era just a la porta, vaig fer una passa enrere cap al carrer i només vaig veure el llampec, la fumarada, bé, i la trencadissa de vidres i els crits. Va morir un dels meus homes, l'amo del restaurant i el fill, i la pobra Elisa, naturalment, que va quedar aquí destrossada.

El pare recordava perfectament l'Elisa i va sentir com un desmai de desconsol. El Miquel Jinete, en canvi, continuava somrient, com si res. Com si acabés d'explicar un dels acudits que li agradaven al pare. «Buenas, soy paraguayo y venía para pedir la mano de su hija». Y dice el padre: «¿Para qué?». Y dice el otro: «Paraguayo». Rialles.